AVIAT TINDRÉ UN FICUS AMB GRANS A CASA!

El meu fill gran ha començat l' institut. No m’atreveixo a dir que ja tingui un adolescent a casa,…però vaig ben dirigit, i tinc la certesa de que aviat el tindré. Fa poques setmanes llegia un article al diari, on vaig trobar una definició prou encertada, disculpeu, però no recordo el nom del periodista que parlant del seu fill, aquest sí en edat adolescent, deia que el sentia parlar per telèfon amb els seus amics de forma “hiperenrotllada” i en canvi, ell des de feia uns anys estava convençut de tenir a casa un autèntic ficus amb grans a casa. Aquesta és la meva perspectiva de futur. La veritat és que l’A. i jo estàvem amoïnats amb aquest inici de curs. L' institut representa un salt qualitatiu, i en el cas del meu fill, un canvi d’escola i d’amics, ja que no ha anat amb cap company de primària. Recordo el dia en que ens va preguntar si al final aniria al mateix institut que la majoria dels seus amics,…quan li vàrem respondre que no, la seva emprenyada va ser monumental,… després va trencar a plorar. Va passar molt mala setmana. L’A. va fer molta feina. El director de l’escola de primària també: “tranquilo que tus compañeros sólo se verán a ratitos y tu podrás quedar con ellos después de clase” (la veu del teu director quan tens onze anys, i a més a més, és un paio  que té força i caràcter, i et fa parla de tu a tu i et fa obrir els ulls al món,…és el més semblant a la paraula de Déu!). Jo també vaig posar-hi de la meva part: un vespre, després de treballar, vaig agafar-lo i varem passejar per Sants,…primer passejàvem sense paraules i després, passejàvem amb paraules (el glaç començava a trencar-se), vaig explicar-li, clarament, sense enganys ni subterfugis, perquè els seus pares havien pres aquella decisió,...uns dies més tard, li va dir a l’A, que el més important era saber que tenia uns mestres i uns pares que l’estimaven (ens va caure la baba, evidentment!). La setmana abans de començar aquest curs temíem una reacció adversa. No va ser així. Bé, nerviós segur que ho estava,…però ha mostrat molta enteresa i serenitat. I el primer dia d’institut quan va tornar a casa, i va rebre la pregunta típicament preocupada: - què com t’ha anat? -  de la boca de la inquisició paternal, digué que    bé, que ja tenia set amics. Sí, la setmana li ha anat bé, de 0 a 10, ell la ha valorada amb un 7. Només ha tingut un petit incident: pujant l’escala cap a la classe, un dels amics, li ha fet una clatellada, ell, sorprès li ha dit que què feia, la resposta ha estat: és que no vull tenir problemes. En el tram superior de l’escala hi havia uns ganàpies més grans que es petaven de riure, (segur que ets sents impotent, la primera setmana d’institut, davant de xavals de setze anys que et passen dos pams – aquesta és la genialitat dels pedagogs que van promulgar l’actual sistema educatiu). Ai!...també li van robar la  bossa amb la roba i les sabates de recanvi (que va deixar descuidada) quan va anar a jugar a futbol. Després ha resultat no ser un robatori, que descuidada com estava, el conserge del camp, la va recollir i guardar. Però ell va estar tot el vespre, fins que aconseguí adormir-se, disgustat, trist i espantat. Comento aquests fets, perquè per insignificants que ens puguin semblar des de l’òptica adulta, per ell, han estat un descobriment, una sorpresa, un començar a ser-ne conscient de que el món on viu ara, no és el mateix que aquell on vivia l’any passat. De la mateixa manera que aquest nou món li ha fet descobrir que molts dels seus amics ja tenen telèfon mòbil, cosa que els permet passar les estones de pati, que no tenen pilota, escoltant música (de moment!), i també ha sabut d’amics que disposen de setmanada, i que per tant, esdevenen amics interessants, perquè poden convidar-te a xuxes i a beure una cocacola (de moment!). Res,… curiositats d’un pare descobridor d’un nou pas en la formació com a persona del seu fill!