MAL CONSELLER

Un amic ha decidit fer un canvi important a la seva vida. Tenia un lloc de treball estable, còmode i es sentia ben pagat,…però s’avorria,…no es sentia útil dins d’aquella organització. Parlant-ne alguna vegada jo li havia criticat la seva manca d’implicació a l’empresa. Ell utilitzava el mateix argument però a l’inrevés: la poca consideració de l’empresa cap a les aportacions dels seus treballadors. Ell necessitava sentir-se valuós i que es reconegués la seva capacitat de contribuir en el projecte. Ell necessitava satisfer aquesta necessitat bàsica: el ser útil pels altres. Així ja portava uns quants anys. No hi estava a gust però ho tenia tot tan fàcil (a nivell laboral) que li feia mandra prendre cap decisió al respecte. Però quan un no està bé, el més important, és moure’s, fer alguna cosa, fer un pas endavant. I això és el què ha fet: marxa cap a Àustria a treballar. N’estic molt content, molt! Ser que per ell és un salt endavant que li anirà molt bé, però en canvi, quan m’ho va dir, jo li vaig aconsellar que es cobrís la retirada demanant una excedència a la feina actual. Recordo que ell em va respondre al meu suggeriment amb el següent smss “ Sempre cap endavant, mai cap endarrera”. Em va colpejar. Si hagués estat jo, hauria protegit la meva retirada,...però en canvi ell ho tenia molt clar. Tinc clar que vaig errar el consell. Quan fem un moviment per sortir d’on som, per senzill que sigui, per equivocat o encertat que sigui, el pas porta un missatge de gran impacte per a un mateix: el missatge del jo puc!. En general, hem estat educats per viure en la seguretat i la certesa; sempre juguem a no perdre, mai juguem a guanyar. Defensem el què som enlloc d’arriscar a voler ser. Però aquesta és una actitud incorrecta. Per això davant d’un pas endavant, un no hi pot posar cap paret.  Per això em vaig equivocar. Perquè quan un hi posa el cor aconsegueix allò que vol, i perquè quan això passa, la nostra  força, la nostra il.lusió, creix, i construeix una nova seguretat lluny del passat ; fa que ens estirem davant del repte, buscant noves possibilitats, i quan fem aquest estirament el fem per sempre, tot el viscut (aquest petit camí d’Ítaca) fa que mai tornem a tenir la dimensió original que havíem tingut abans. Quedar atrapat en la por és no permetre’ns la possibilitat de créixer i evolucionar. Enhorabona: l’ocasió que has buscat és el teu futur! Per tu un smss: “Sempre endavant, mai endarrera!”

VACANCES A MENORCA

Jo hi crec en les vacances. Hi ha una història que explica que una vegada hi havia una colla de llenyataires que estaven tallant arbres en un bosc, diàriament, sense parar. Cada dia que passava s’aixecaven més aviat i plegaven més tard,…però cada cop tallaven menys arbres. Tots ells assumiren que com que s’endinsaven cap al interior del bosc, aquest,  cada cop era més espès, i per tant això reduïa la seva eficàcia. Només un entre ells tallava més arbres que cap altre, tot i qui no era el qui s’aixecava més aviat i plegava més tard de treballar. A més a més de tant en tant desapareixia. Entre els seus companys corria la veu de que era un mandrós amb sort perquè sempre li tocaven els arbres de llenya més tova,… hi havia qui deia que pot ser era més fort del què semblava. Al final un d’ells, enlloc de continuar jutjant, decidí preguntar-li que feia quan desapareixia. La resposta de tant evident com era havia passat inadvertida: .- Mentre descanso, em dedico a afilar la meva destral!. Parar per recuperar la força no és malgastar el temps, al contrari, és una inversió. Quan el nostre cervell descansa, viu una fase de recuperació, tot esdevé lent, tranquil, i jo em recupero mental i físicament. Menorca és tranquil.la (segurament, no ho deu ser tant aquest mes d’agost  pels menorquins envaïts), i miraculosament, l’escala  de prioritats personal,  potencia l’estimar-se a un mateix. De cop el temps sempre curt s’allarga. I cada dia em té guarda’t un temps per mi. Un temps permanent. Un temps contemplatiu. Miro els meus fills jugar junts feliços, miro la meva dona jugar a cartes amb la meva filla, miro els veïns italians parlar amb la seva cantarella, miro els cossos de les dones amb qui em creuo (és una debilitat masculina), miro les barques i la mar,…sembla que tot el món vulgui ser observat. I també penso dins meu. Penso que hem fet bé aquest hivern i què no ha anat prou bé. Penso en què podem millorar. I llegeixo, llegeixo i llegeixo. També hi ha estones que assegut contemplo l’onada que ve i se’n va,…que ve i se’n va,… i estones per endevinar sí la gespa, cada cop més groga, aquesta nit, ha crescut. Ara tanco els ulls, ser de la meva existència en aquest món, ser que estimo als qui m’envolten. Em sento descansat, agraït  i feliç.

ELLA ES DIU COM ES DIU PERQUÈ LA SEVA ÀVIA I LA SEVA PADRINA SE'N DEIEN

Li pregunto a ella quina família era més benestant: la de la seva mare o la del seu pare. Em contesta que tots dos es van casar aportant un bloc de pisos de la seva propietat. Ella m’explica que el seu pare (Pere) i la seva germana (la tia Roseta) es van quedar sense pares amb onze i dotze anys. I van haver-se d’espavilar tot sols, tot i que tenien un bloc de pisos en propietat que els hi deparava les seves respectives rendes. Per aquest fet tots dos germans van viure sempre molt units, cosa que va fer que quan en Pere es va casar amb la Teresa (Pere i Teresa foren els pares d’ella), les relacions fossin sempre difícils, perquè sempre la tia Roseta volgué intervenir en les decisió que afectaven a la família del seu germà. Teresa Per part de la mare de la Dolors, m’explica que  eren 13 germans. Onze filles foren resultat d’un primer matrimoni del seu avi, de nom Josep. Quan la seva dona morí en Josep es casà amb segones núpcies amb la Dolors. Fruit d’aquest segon casori va néixer una altra dona la Teresa (mare d’ella) i per últim un vailet. El primer i únic. Com agraïment, en Josep batejà el noi amb el nom d’ Adeugràcies (tal com peta!). Per desgràcia l’Adeugràcies morí als 5 anys. La Dolors (la segona dona de l’avi) era més jove que les seves filles grans. Em defineix a l’àvia Dolors com una dona molt presumida, que tenia una llarga melena blanca i que vestia amb un mocador fi negre al cap.  Sempre demanava a la Dolors sí la ratlla del plec del mocador li havia quedat ben recte. Una dona elegant. Elegant i dolça amb ella (qui m’explica aquesta història), perquè   quan la seva mare, la Teresa, li deia que no podia anar a jugar si abans no pelava  les patates, l’àvia Dolors, li deia que marxés a jugar, que ella ja li  explicaria a la seva mare, la Teresa, i que l’àvia Dolors ja li pelaria les patates. La Dolors àvia, tot i ser la segona esposa d’en Josep, i més jove que les filles grans, fou sempre molt estimada per tota la família,…molt estimada i respectada. El motiu d’aquesta estimació no és gratuïta, al contrari es deu a un fet molt concret: quan l’avi Josep morí, l’àvia Dolors entregà les claus de les propietats que tenien a   la filla gran, a l’hereva. Aquest gest la posa damunt del pedestal familiar. Ella m’explica que l’avi Josep era un murri. Un negociant nat. Traginava vins que comprava a la zona de les faldes de Montserrat fins a Barcelona a on el distribuïa. Tenia mossos i sempre deia que sí només tenia un bistec, havia de ser pel mossos, que eren els qui treballaven. Ella m’explica que sempre organitzava les vacances amb l’objectiu de casar alguna de les filles amb nois de casa bona. Va saber casar les filles amb famílies totes elles més benestants. Parlem de casaments arreglats, ella m’ho diu en veu baixa, com si fos un escàndol (ara sí que ho entendríem així, però fa 90 anys, a Josep casa nostre, no ho era) i, a continuació fa una autoreflexió, preguntant-se si els hi devia haver anar bé la relació matrimonial de les seves tietes amb els seus marits!. Estàvem en que  l’avi  Josep, sempre s’ho feia venir bé, per anar a passar un o varis dies a les cases d’estiueig de les famílies benestants que tinguessin fills lliures en edat de casar, amb la bona intenció, de que alguna de les seves filles fossin de l’agrat d’aquests fadrins. Ella m’explica que amb algunes germanes va haver-hi molta relació, per exemple  m’explica que l’hereva (la filla més gran) es va casar amb l’oncle Jaume, i ella, solia acompanyar a l’oncle Jaume, als “toros”, perquè ningú mai el volia acompanyar. Li pregunto que recorda de “las corridas”,…i m’explica que recorda que l’oncle Jaume sempre li deia: veus aquella gent que està allà  dalt,..fixa-t’hi bé, perquè després la trobarem asseguda més avall que nosaltres.  També van tenir molta relació amb qui era la seva padrina ,una germana de la seva mare, tia d’ella, que es deia Dolors, igual que la segona dona de l’avi Josep, i que es va casar amb l’hereu dels olis Macià.

SOMNI DE LA NIT DEL 15 AL 16 D'AGOST

Els meus pares han vingut a casa meva de visita. Apareixen en el somni tal com son ara. El pare setanta-vuit anys, cabells blancs, fort i atent. La mare a punt de fer-ne vuitanta-ú, cansada, amb poca força a les cames, un cop absent i un cop dolça.  Han passat uns dies a casa i arriba el moment de marxar. Ja fa uns quants anys que no viuen a Barcelona com jo,...varen decidir anar a viure a Àlava perquè un metge els hi va comentar que el clima d’allà els hi aniria molt millor.Però el pare no es troba bé. No ha dormit bé i es sent marejat. La mare vol marxar per totes, perquè diu que no vol molestar més. Llavors decideixo que ja la portaré jo cap a Àlava. Per tant la meva mare i jo baixem al port, amb dues bosses de mà amb la roba i algunes viandes d’aquí que allà no troba. Portem roba d’abrigar perquè el viatge és llarg i humit. L’olla gegant dels meus pares està ben amarrada. Carrego les maletes dins l’olla i la meva mare puja. Llavors ens adonem que no hem agafar els rems, ni menjar pel viatge,i la meva mare pensa que seria prudent agafar més roba. Em passo una bona estona fent viatges del port a casa i de casa al port, traginant tot el què la mare pensa que ens hem deixat,...el meu pare, des del balcó, indisposat, em va llucant. Penso que m’he d’espavilar que ja fa estona que he deixat la mare dins de l’olla, i que estarà morta de fred. Jo començo a estar cansat de tant anar i venir carregat, i penso que entre el cansament que porto i la mala nit que he passat, no ser sí seré capaç de remar fins a Àlava,...penso que com pot ser que els meus pares encara facin servir, a la seva edat, l’olla per viatjar. Ara ja ho tenim tot, i com sempre que viatjo no he fet cap esforç en preparar-me prèviament la ruta que he de seguir. De fet ni tan sols ser on collons està ,...així que torno cap a la terminal del port, on he vist que hi ha penjat un plànol de la península Ibèrica. Busco el meu destí,...i el trobo sota de València,...decideixo que el millor és anar resseguint tota la costa, sense allunyar-me gaire perquè em fa molt de respecte la mar. De fet tinc por i no ho veig clar,...tampoc veig clar la ubicació d’Àlava que em dóna aquell plànol. Em resisteixo a fer el viatge i penso que la meva mare segueix a dins de l’olla. En aquest moment,...em desperto, tinc la mà adolorida, entumida, d’haver-hi dormit al damunt tallant la circulació de la sang,...estic suat i em sento desvetllat. M’ha costat tornar-me a dormir.

DECLARACIÓ DE GUERRA

M’encanta el cafè,…aquesta olor amarga i penetrant del cafè calent acabat de fer,…o del gra de cafè torrat quan es molt,  aquest tacte espès damunt de la llengua, l’escalfor, el sabor amarg,…m’encanta!. Quan era petit (suposo que als 12- 13 anys) me’l deixaven prendre amb gasosa. Durant la meva època d’estudiant a Lleida el cafè era el meu soci. M’aixecava del llit i carregava la cafetera italiana amb estima, a poc a poc, omplint tots els buits, aplicant ni massa ni poca pressió,…una tècnica especial desenvolupada amb vocació i experiència. Encenia el  foc i tenia el temps per fer una dutxa ràpida. Net, i tapant la meva nuesa amb la tovallola, omplia amb delicadesa la meva tassa de cafè, i assegut a la cadira de la cuina festejava amb ella glop a glop, pausadament. Degustava la negra cremositat com si fos el primer petó del dia. No necessitava res més, després marxava corrents cap a la Universitat.  En algunes  èpoques de la meva existència he arribat a prendre set i vuit tasses de cafè. Una autèntica orgia.No obstant, fa tres anys,  quelcom va passar entre jo i el meuamor (la tassa de cafè),  tot va ocórrer quan vaig conèixer una altra companya: la meva pressió sanguínia, una mica massa alta pel meu gust. El metge em va dir que aquest amor no em convenia, i que el seu consell era deixar-la per sempre, que faria bé en buscar-ne una altra (d’alternativa). Jo li vaig dir al metge que jo me l’estimava, que no ho podia fer. Però el cert  és que la  nostra relació va començar a canviar. Cada matí, com sempre havia fet, me la menjava a glops profunds, sense fer cas dels consells rebuts, però hi havia dies que un martell percutor molt pesat em recordava com de perversa era ella , com m’havia estat enganyant durant tot aquest temps passat i  llavors  l’odiava. Aquell matí decidia abandonar-la,…però al migdia, just després de dinar, tornàvem a coquetejar. Ens prometíem de nou l’amor boig de sempre,…i ens omplíem de petons. Aquesta relació malatisa ha durat uns tres anys. Ara t’estimo ara no t’estimo,…i mentre, la pressió sanguínia, tossuda i obstinada seguia picant alt, … no parava de pressionar-me.   Aviat farà dos mesos, el meu metge, aquell qui m’aconsellava que la deixés, va jubilar-se. Vaig buscar un nou conseller, que em va donar exactament el mateix consell. Sol passar que els consellers aconsellats entres ells coincideixen amb els seus consells. Enrabiat, imitant el repelent mestre Cuní,…vaig dir prou, prou i prou!, vaig armar-me fins a les dents, i la vaig abandonar, ara sí, definitivament, per un mes. Durant un mes no l’he tocada,…i quan l’he vist, he girat el cap, per no haver-la de saludar. La primera setmana la vaig trobar a faltar, tenia un mal de cap brutal (qui diu que ella no crea addicció física!) però, en canvi, la pressió sanguínia, tan emprenyadora sempre, es relaxà. La setmana passada, em sentia tranquil, i ella va tornar a aparèixer més provocadora que mai. La vaig saludar un parell de matins i algun parell de migdies. Li vaig fer petons, aquest cop sense passió, i en una ocasió, a mig fer, vaig abocar el seu cul (de la tassa) a la pica.De forma volgudament ofensiva. Aquesta setmana la començo net,…i decidit a declara-li la guerra final: he contractat un advocat (Rooibos “Chai”: rooibos, canyella, gingebre, clau i cardamom) ferotge i sense escrúpols per aconseguir el divorci de forma irreconciliable!

EM FAIG VELL, PERÒ AL TEU COSTAT

Afirma que faig olor a senyor gran (ja ho ha dit !) i el  bast vent brama el present que passa. Moc accelerats els minuts del cd cap a l’infinit i l’udol arquejat, m’espatega dins del cap. Ara s’alça incansable el músic ingràvid ja t’ho deia abans que el després es fa ara. Immobilitzat somiquejo arronsat près de pànic, i m’espolso engrunes d’inventada mentida. I si no em trobes, no m’entenc sempre buit. I si rebentat em perdo, m’estrenys forta la mà. Que les làpides que jeuen maten el temps embogit i els estels immensos ens encerclen cel enllà.