QUI TÉ EL PODER A CASA?

Avui hi havia futbol. Mentre la mare cuinava el sopar, els homes de casa el miraven. Quan ella ha cridat a sopar, els homes han tancat la televisió i han anat a sopar. Hem sopat tots tranquil·lament xerrant. Quan hem acabat de sopar, la mare s'ha aixecat i s'ha assegut al sofà del menjador a mirar la televisió amb la seva filla. Era el seu torn de descans. Quan els homes han acabat d'endreçar la cuina han entrat en manada al menjador amb l'objectiu de veure acabar el partit. La visió de les dues dones els ha evidenciat que el partit, per a ells, avui, ja feia estona que s'havia acabat.

EL CONVIDAT

El convidat es passa la major part del temps dins el lavabo: es mira, es talla les puntes del cabell, es refà els rínxols, s'enganxa clips, es dutxa, s'eixuga, es posa cremes, es treu els clips, s'asseca els rínxols un a un i es perfuma. Si tenim en compte que ahir va anar a la discoteca perquè era divendres nit, que avui ha arribat de matinada amb el sol ixent, i que des que s'ha llevat és dins el lavabo... passa que ja és hora de dinar. Durant el dinar està absent, deu estar malhumorat -em dic-; ell ens diu que no ha dormit massa bé i que hauria d'estudiar. Ai mareta meva!. El que passa és que jo al convidat no l'entenc. Hi ha massa gent que viu "happy flowers".

MAPA DE SOROLLS

El soroll li molestava molt. Quan el seu fill marxà a viure en un poblet tranquil dels Pirineus, descobrí com gaudia del silenci penetrant i fresc, i es feu conscient de com la fressa de la ciutat li feia cada cop més mal al cervell. Quan tornava cap a l'urbs podia percebre dins seu una terrible sensació auditiva inarticulada creixent, especialment molesta per ser desconnexa, impertinent, constant i sobtada. Es feia vell i sabia que arribaria el dia en que li prendrien la llicència per conduir, i  quan això passés, ja mai  més podria fugir del soroll de la ciutat. Aquest fet el pertorbava. Era del tot inacceptable. Fou llavors quan decidí començà a passejar recorrent tota la ciutat metòdicament, havent preparat des de casa el recorregut diari, a fi de no deixar-se cap racó per descobrir. Ho feia amb un petit aparell a la mà que li permetria llegir els decibels de cada ubicació, i amb paciència, dibuixava damunt del plànol de la ciutat taques de colors per cada nivell de soroll. Ara, que ja camina amb l'ajuda d'un bastó  s'amaga dins els silencis de la ciutat.

DE MENTIDERS I CÍNICS

Conduint escolto unes declaracions al "Parlamento de Madrid". M'espanta aquest talent de tants  polítics actuals per mentir amb tanta tranquil·litat, amb tanta naturalitat. Fa falta un cinisme brutal, una falta absoluta de vergonya excepcional, per defendre les mentides sense immutar-se. I encara m'espanta més que això s'hagi encomanat a segons quins periodistes i jutges. I encara m'espanta més el silenci dels qui callen per tot el que està passant, mentre no poden evitar sentir vergonya dins seu.

LA TELE S'HA ESPATLLAT

Truco a casa els pares. Despenja el pare. Li pregunto què han fet. Res, mirar un partit de futbol sala per la tele; et passo la mare. Hola mare! Com esteu?. Bé. Què heu fet? Mirar la tele, hem vist un partit de futbol, un de basquet, les motos i uns que feien com si juguessin a petanca però no era petanca. I em diu tota seriosa: crec que hauràs de venir a mirar què li passa a la tele, crec que s'ha espatllat, només fa deports. Tu ho entens això fill? No, mare, no ho entenc! Doncs jo fill si que ho entenc!

RES NO ÉS CASUAL

Res no és casual. Divendres dia 9 de març de 2018 em regalen un  diari que abans solia llegir i ara em costa molt, però molt fer-ho. Divendres ni me'l miro. Dissabte a la tarda l'A. i jo estem lliures: decidim anar caminant des de Sants cap al centre de Barcelona, comprem dues camises per mi i mengem unes patates braves amb una cervesa. Després decidim tornar caminant. Ens va bé per posar-nos al dia. M'encanta veure-la contenta xerrant. Ara es posa a ploure, estem just davant d'un bar que fa cantonada, Gran via amb Muntaner; ella em diu que quan va a fer xerrades, no recordo a on, acostuma a entrar en aquest bar per fer un cafè i repassar el què ha de dir. El bar és absolutament "de mode". Em diu que li agrada perquè té un aire diferent, perquè hi està tranquil·la, no hi sol haver-hi gaire gent i també perquè dins hi llueix un immens llaç groc. Agafem el metro a Urgell fins a Hostafranchs. A casa ens canviem i deixem la roba mullada al bidet (per alguna cosa ha de servir, no?). Diumenge matí vaig de cos. prenc el diari del divendres i obro casualment la pàgina on hi rau un article d'en Sergi Pàmies titulat "L'honor d'una llengua". Comença dient: "Res no és casual. Dimecres. Josep Maria Espinàs fa 91 anys i a Quim Monzó li concedeixen l Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Al cafè Doré (Gran Via-Muntaner), la televisió està connectada al canal 24 Horas de TVE. Pocs clients, només un home tatuat i la seva filla. Tots dos miren la pantalla d'un mòbil i el pare la intenta convènçer perquè acabi de berenar. No insisteix gaire, com si no la veiés habitualment i s'estimés més  fer-li pessigolles que no pas inculcar-li algun principi d'urbanitat. Es fan una selfie i se'n van entre rialles. L'interiorisme de local..." i aquí comença el tros bo!... la resta de l'article el podeu seguir llegint vosaltres ... (si teniu problemes de vista com jo: CTRL + girar rodeta de l'SCROLL)

LA PUTA IMMEDIATESSA

De la vida actual, plena de "twitter", plena d' instagram" ,plena de "mails" i de "whatsaspp" hi ha un fet que em desespera. Tot i que pràcticament ho tinc tot silenciat, al costat de cada icona, al llarg del dia, va apareixent un numeret que indica el nombre de novetats de cadascuna que he anat rebent. Sovint no en faig cap cas perquè altra feina tinc a fer..., però de tant en tant, m'agafa una passió desenfrenada i malaltissa que fa que el meu dit vagi recorrent cadascuna de les icones, obrint-les ràpidament per veure si hi ha quelcom important dins la vacuïtat que sol imperar. Un darrera l'altre es van obrint els diferents missatges i els llegeixo superficialment.  El problema rau  quan dins de tots ells n'hi ha algun que realment si mereix una resposta, perquè sol passar que, el moment de lectura superficial, no és precisament el moment oportú per donar la  resposta adequada que el interlocutor es mereix, i per tant no el contesto. És llavors quan, poc a poc, em va  entrant una angoixa dins meu aterridora, perquè conscient que el interlocutor  ja pot ser conscient de que jo ja hagi llegit el seu missatge, no té cap resposta meva. A vegades al cap d'uns quants dies trobo l'espai-temps per respondre, altres cops el silenci és l'única resposta que reben de mi. La culpa és de la puta immediatesa d'aquest món modern. Als afectats: mil disculpes!.... però seguiré anant lent.