SEGUIREM VIVINT

Eleccions. La ràdio no en calla des de les cinc. Parla quan encara no hi ha res a dir. Diuen, diuen, diuen... Tertulians nerviosos fan volar coloms suposant l’incert. Prou!. Em tanco dins la meva habitació. El cedé reprodueix “L’estro armonico” – 12 Concerti, Op.3 d’Antonio Vivaldi. Desconnecto. Obro “Seguirem vivint” de l’Elisabet Pedrosa per seguir plorant d’amor i agrair-li que l’hagi escrit.

XUXES GRATIS

La meva filla està estudiant les plantes. Ens passem part del sopar fent-nos preguntes. Ella em demana per la funció de les arrels i jo li responc. Jo li pregunto perquè serveixen les flors. Pare, les flors són per atraure els insectes, és com si portessin un cartell que posés “xuxes gratis”. Contundent, no hi ha res més a dir, ho té clar.

EN RE MAJOR

A vegades visc temps carregats. Em pesa la responsabilitat. Però si bé les circumstàncies hi són... pertany només a la meva jurisdicció el com me les he de prendre. Prendre les pròpies decisions i saber tenir després la ment en silenci. Però el pensament em rossega intermitentment per dins. I la lluita reviu exigint-me una altra actitud i em demano una mica més de fermesa desitjant aconseguir la meva melodia infinita, sabent tocar com a solista un crescendo vivace mentre la resta de l’orquestra segueix avall, obrint-se així un espai de llum immens. I tot en RE MAJOR, perquè des de la Novena de Beethoven, la victòria s’escriu ja sempre en RE MAJOR.

FINE FATALE

Desitjava una sintonia cordial però aviat esdevingué una situació tòxica integral; i amb l’acord trencat, el  plaer pensat, fou descartat.

PIXIE,DIXIE I MR. JINKS

No hi era. Fa quinze dies la paret no estava perforada. No ha de ser senzill construir tal obra d’enginyeria en tant poc temps sense l’ús d’una moderna tuneladora, cal ser del gènere intel·ligent. Pensava que això només passava en els dibuixos animats però és evident que no, que és ben real. Col·loco una cadira uns dos metres enretirada del forat. M’assec a contemplar pacientment convençut del poder que m’atorga  la meva superioritat mental. No passa massa temps que treu el cap un ratolí de pell grisa que dur tres pels negres al cap i un llacet arrodonit de color blau al coll. Es posa dret i amb les mans li diu a un segon ratolí que ja pot sortir que ja no hi ha perill. Llavors, desconfiat, surt del forat un altre ratolí, també gris, que llueix un formós serrell al cap i que vesteix una armilla vermella. Me’ls miro i penso “Malditos roedores!”. Amb rapidesa felina la meva ment desenvolupa un fantàstic pla per a eliminar-los fulminantment: els perseguiré amb una escombra mullada fins aixafar-los. La resta de la història ja la sabeu... ens la van explicar per la televisió quan érem petits.

A PEU

Intento agafar l’hàbit de sortir a caminar quasi cada dia una estona llarga. Ho faig ben d’hora ben d’hora. La ruta és sempre la mateixa i esdevé un ritual costumista. Cada dia hi ha, darrera els vidres del vestíbul mig il·luminat d’un portal, la mateixa senyora gran abrigada dins un abric fosc. Me la miro i ens mirem,...sempre em demano a qui esperarà? qui la vindrà a buscar? a on ha d’anar tant aviat?. Uns carrers més avall em creuo sempre amb tres gossos de cara llarga que arrosseguen una dona jove pèl-roja adormida... també de cara llarga. Pot ser si que serà veritat que els amos s’assemblen als seus gossos. Al costat de les vies del tren em creuo amb un home vestit amb pantalons i americana que dur una motxilla grisa a l’esquena i un turbant sikh de color blau. Em pregunto si veritablement  mai s’ha tallat els cabells com diu la seva religió. Quan ja comença a clarejar el dia em trobo sempre el mateix senyor, corpulent i calb, amb ulleres de pasta, assegut a la mateixa taula, gaudint d’un cafè amb llet mentre passa calent les pàgines d’El Periódico, se’l sent  arraulit dins la confortable escalfor d’un forn de pa cafeteria. Cada dia igual, com els antics jocs d’automatismes que giraven mentre tenien corda. Però avui ha estat diferent. Avui m’he deixat l’emepetres a casa, i llavors, com una gran novetat, he pogut escoltar els ocells donar la benvinguda al nou dia per cada parc o plaça amb un recull d’arbres una mica generós per on he passat. Demà me’ls tornaré a deixar, mentrestant... que ningú talli cap arbre per favor!

PER L’ULTIMA VOLTA

He sabut el nom de la italina... però me’l guardaré per mi. Era el meu torn per pagar quan el botiguer ha obert un somriure de galta a galta no precisament per mi. Articulant el nom d’ella li ha preguntat si només volia allò. Ella ha fet un si. El botiguer ha allargat la mà per agafar l’objecte que duia a les mans. Ella, més educada que el botiguer, em diu sinó em sap greu. Trontollo i em sento feixuc mentre deixo anar un tou monosíl·lab afirmatiu. Em dóna les gràcies i em regala un somriure. Passa i surt cap al carrer. Sóc més ràpid que el botiguer en recuperar-me de l’estat d’agitació, perquè quan me’l miro... ell encara contempla el balanceig de les seves arracades ja quasi imperceptibles en la distància. Pago i marxo cap a casa arrossegant el carretó carregat. Topar-me així, amb ella, d’aprop, directament, absolutament de carn i ossos, m’ha fet adonar de que mai ha estat italiana.