DESAFECCIÓ

Tinc mal humor. Tinc desafecció. Diumenge passat mirava el debat dels 7 caps de llista amb representació parlamentària a dia d’avui. L’escenografia era més pròpia d’un concurs de televisió que d’un debat entre els representants de Catalunya escollits democràticament pel poble. Vaig pensar que no anàvem bé. La política no hauria de ser només espectacle. Aquests hàbils especialistes en la propaganda i la publicitat no paraven de gargaritzar paraules buides, xerrameca banal que només podia ser absorbida per una massa gregària fidel i crèdula. Quan el discurs dels polítics es basa en conceptes confusos i inexactes genera falsos problemes irresolubles, perquè aquest pertanyen únicament al món de la ideologia. La ideologia, que tots tenim, és un escut fanàtic dins el nostre cervell, una escala de valors que ens entestem a glorificar davant de tots els altars de forma intocable. Quan cadascú s’encaparra a parlar sense escoltar només aconseguim xocar contra la mateixa paret repetidament. Però la situació de crisi actual és prou crítica com per adormir-nos sobre aquesta mediocritat. Modestament penso que caldria sotmetre la política al mateix rigor que la ciència. Abans de començar a debatre, caldria que posessin les dades objectives referides al tema, degudament auditades de forma imparcial, damunt la taula. Per exemple, si parlen sobre la independència de Catalunya, caldria tenir les dades econòmiques de les relacions entre España i Catalunya, les lleis internacionals i nacionals, no les interpretacions, sinó les lleis,...i seguidament argumentar sobre les mateixes i sobre la seva interpretació, però sempre partint d’una realitat consensuada. Penso que l’existència de dades vàlides frenaria la demagògia i el populisme fàcil que tots practiquen. El teorema de Pitàgores no cal sotmetre’l a votació, però si cal decidir sobre què i com l’apliquem per resoldre el problema plantejat.

ENGUANY DOS!

Avui han dit que és dia de vaga general. Enguany ja en van dos. Un país que és capaç de donar al PP la majoria absoluta per  governar el país,... ara vol fer vaga?... no ser en què pensaven el dia de les eleccions?. Treballo en un Polígon Industrial. De la vintena de naus que hi ha al nostre carrer, només set estan en actiu, les altres empreses han tancat. Les set empreses vives han obert. Hi ha tranquil·litat. Massa tranquil·litat. Parlo amb un veí que és calderer. Treballa pare i fill, més tres persones. Em diu que els tres treballadors no li han vingut. Em diu que avui, pare i fill, hauran de treballar fins tard perquè demà al matí li venen a buscar unes peces de ferro que han d’anar a l’AVE de Girona, i la seva obligació és entregar les peces. A l’escola dels meus fills, el Director ha decidit obrir l’escola amb normalitat. Alguns pares han protestat pel fet que l’escola obri. En una circular explica que els treballadors de l’escola, lliurament han decidit treballar tots menys dos. Per tant el funcionament de l’escola serà pràcticament normal. La circular explica que no fer vaga, no vol dir estar d’acord amb les retallades, amb els desnonaments, amb la impunitat dels polítics i dels alts càrrecs,... explica que la seva obligació com a escola és educar i formar els alumnes en el treball i en l’esforç, i en el dret a decidir lliurament amb criteri propi. M’ emprenya que els piquets informatius no hagin vingut al meu Polígon a informar-me, senzillament, perquè no som Mercabarna ni El Corte Inglés,  i per tant, la televisió mai hi vindrà a donar publicitat del seu èxit informatiu. Trobo que les vagues generals estan al mateix nivell que les retallades. Trobo que els sindicats estan al mateix nivell que els polítics. Si la crisi que estem vivint és una crisi sistèmica on cal canviar de model, pot ser cal començar per no subvencionar els sindicats i  fer que els polítics responguin personalment per la seva gestió. Pot ser caldrà posar de President del país, al director de l’escola dels meus fills, i al calderer, com a President del Sindicat. Al revés, també serveix.

A LA GUERRA!

Algun amic, alguna vegada, m’havia dit que n’estava fart. Que no sabia com fer-ho per treure-se-les de sobre. Que ho havia provat tot!...però que tot seguia igual. Que havia aplicat tots els sistemes de lluita que li havien proposat els experts, convencionals i extraordinaris, però que cap havia estat eficaç. Que tirava la tovallola tot i el fàstic que li feien. Jo pensava que era trist i ridícul perdre una guerra contra una cosa tan petita. Al vespre, estirat al llit, llegia una novel·la policíaca intrigant, d’aquestes que la narració dels fets t’obliga a no parar de seguir llegint, a punt d’acabar-la. Estava absolutament abocat a la lectura quan em va distreure una petita picor a la cama esquerra. Em vaig rascar i vaig seguir llegint. No va passar gaire estona que vaig notar altre cop una picor, però aquest cop damunt la natja. Em vaig rascar i vaig seguir llegint, ja que en aquell moment, en Tore perseguia amb una moto de neu a la Rebecka per damunt d’un riu glaçat i era a punt d’encalçar-la... però de nou una intensa picor, aquest cop al clatell,  em tornà a despistar. Em vaig rascar i després em vaig mirar la mà,.....aaahhh! ... tenia la mà plena de formigues petites. Vaig aixecar-me d’un vot, vaig obrir el llum general de l’habitació, i vaig contemplar els llençols tenyits d’un polsim negre que es bellugava nerviosament. Les formigues sortien de dins d’un endoll de paret que hi ha damunt la tauleta de nit  fent una fila ordenada, s’enfilaven pel capçal del llit de fusta de pi i a través del coixí s’escampaven, ara ja caòticament formant un núvol, per damunt del llit. Quin fàstic!. Vaig treure’m el pijama i el vaig posar a la banyera, vaig anar a buscar insecticida i vaig ruixar rabiosament els centenars d’insectes mentre gaudia de la seva mort (no dic que estigui bé,...però aquesta fou la meva reacció!). Vaig posar els llençols al bidet, vaig dutxar-me i vaig tornar a fer-me el llit. No vaig poder seguir llegint,...tot em picava! La guerra ha estat declarada i la primera batalla l’he guanyada,  de moment, el fred les ha obligat a declarar una tregua unilateral, però seria trist i ridícul perdre la guerra aquesta primavera contra una cosa tan petita. La destral ha estat desenterrada!

PLENITUD

Tinc tots els elements damunt la tauleta per passar una estona feliç mentre m'acompanya la meva solitud. Sona majestuosament suau els Brandenburg de Bach i el gessamí empastifa l’aire essencial que respiro. Cointreau al got amb dos glaçons. Pierre Vilar escriu que Catalunya és una oposició entre passadissos i refugis. Quanta raó versa sobre la terra que m’estimo: un país eriçat de muntanyes, i són les muntanyes els símbols de la nostra transcendència. Cansat en aquestes hores nocturnes de fer de pare solter circumstancial, trobar aquest petit racó il·luminat a casa, fa que m’abasti la plenitud sense haver de matar-me a palles. Després descansaré. Demà, de nou, m’aixecaré amb la força masculina de les matines sense recordar els éssers de la foscor que no tenen ni ulls ni colors.

WALLY DE BLAU

Em preocupava molt fer-me vell sense trobar en Wally. Tota la meva infantesa preguntant-me a on està en Wally. Passaven els anys i jo no sabia a on estava en Wally. Però ahir vaig tenir més sort que en Peirot, que es va morir d’un rot! Me’l vaig trobar en una parada d’autobús a Barcelona. Encara que vestia ratlles blaves estic segur que era ell. Ara que l'he trobat, em preocupa fer-me vell i no entendre el jovent.

CALA ESTRETA

M’agrada la solitud. M’agrada el silenci. M’agrada la muntanya i m’agrada la mar, quan el fred fa fora la gent. Fa menys d’un mes vaig descobrir Cala Estreta i ja hi he estat dues vegades. Cala Estreta és una platja de la Costa Brava, davant de les Illes Formigues. A l’estiu l’accés rodat a través d’una pista forestal està tallat. Per tant cal caminar o fer bicicleta per accedir-hi. Ara que ha acabat la temporada dels banyistes, l’accés és més fàcil. L’altre dia, amb la meva companya vàrem caminar més d’una hora recorrent la superfície fractal que formen les platges encadenades al llarg de la costa. Nosaltres dos i el mar. Mentida: una parella de pescadors de canya i dues parelletes volgudament apartades de les mirades. El verd dels pins que fan d’equilibristes sobre els penyasegats còncaus de la rosada  roca granítica que cau damunt la sorra àrida de la platja. La sorra grossa, maldestre fins fer mal als peus descalços, els còdols amb llurs pàtines salades desordenadament  ubicats dins aquell interval fronterer, ara remullat per l’aigua del mar, ara exposats al sol cansat d’una tarda de tardor. I l’aigua salada que es repeteix com un mantra. Cansats, descansem damunt d’una roca mentre es dorm el dia. A l’horitzó els illots, i més enllà la fina ratlla divisòria de dues masses descomunals de blaus. Quan la meva mirada es fa més curta ressalten unes escultures erectes de pedre. Únic vestigi d’humanitat.

LA CARA "GUARRA" DE L'ADOLESCÈNCIA

Tenir fills t’actualitza. Tenir un fill  sempre t’actualitza en tots els sentits. Però tenir un fill adolescent t’actualitza acceleradament. Tot ho qüestiona, les respostes evasives no li són vàlides, demana explicacions, encara que, després és incapaç d’entendre-les,…però les vol, les necessita per autoconstruir-se mentre intenta enderrocar els lligams de fill cuidat que encara necessita i… que en el fons desitja. És com una serra, ara ho rebenta tot clavant la seva arada fins el fons i estirant fins a  esquinçar qualsevol relació raonada, més tard et demana quelcom que no entén, i quan l’ajudes a solucionar-ho, et fa un petó. No t’explica què ha fet. Porta una ferida a la cama i et diu que no t’importa el què li ha passat. Després li cou… i et demana que com se la pot curar. Li neteges , li poses topiònic amb amor i t’explica que ha caigut amb la bici d’un amic quan hi anaven tots dos al damunt. Llavors li dius que vigili, escollint el to i les paraules, que anar dues persones amb bici per Barcelona, amb els cotxes que hi ha pot ser perillós,…i t’envia a la merda dient que ell ja sap el què fa. Això… una serra. Ja se que no deixen de ser tòpics,…i que els pares més veterans que ja han passat aquesta fabulosa etapa de tenir fills adolescents els avorrirà supinament, no obstant, una faceta de l’adolescència, de la que ningú, prèviament, me n’havia parlat de forma especial, però que en canvi a mi m’ha sorprès, és el que jo n’anomeno la cara "guarra" de l’adolescència. En puc comentar mil exemples: és capaç de no portar els mitjons bruts al cubell de la roba bruta, i portar-los cada dia de la setmana, perquè aquells mitjons li agraden, i per tant, els vol tenir sempre i eternament a plena disponibilitat,…fins que la pudor que impera a la seva habitació esdevé insuportable,... i fent de Sherlock Holmes, descobreixes dins les bambes dos emissors de pudor encartronats. Pot posar-se fins a quatre camisetes durant un matí segons que i amb qui s’hagi de trobar. Les samarretes utilitzades quedaran com estàtues omnipresents decorant l’habitació com banderoles de colors de Festa Major. L’endemà et dirà que no té cap camiseta neta. No obstant l’exemple rei és el que va passar fa poc; després de les vacances d’estiu va arribar el dia de tornar als entrenaments de futbol. Minuts abans d’haver de marxar començava a fer-se la bossa quan es començà a posar nerviós perquè no trobava la samarreta de l’equip. – Com és que no m’heu rentat la samarreta de futbol? – No va servir de res dir que no l’havíem vist en tot l’estiu. La sorpresa va ser quan ja resignat a agafar una altra samarreta va treure la bossa d’esport de l’armari i l’obrí, moment fulminant en que un perfum humit i dens embolicà les nostres narius. A la bossa hi havia la camiseta de l’equip, els mitjons bruts, les xancletes i la tovallola mullada de l’últim partit jugat el mes de juny. Aquesta és la cara "guarra" de l’adolescència que tot pare digne de ser-ho ha de patir. Amén.