EFICÀCIA PROVADA

La llevantada de la setmana passada ha fet mal. Una llista ràpida de danys inclou multitud de paraigües trencats, esllavissades de talussos a les carreteres, el Delta de l’Ebre destrossat, i el més greu, quatre morts. Passada la tempesta he pujat al terrat per veure si hi havia danys: no. Però en una cantonada hi havia rocs i una llavor d’acàcia (aquesta que quan era petit ens servia per jugar a helicòpters al pati de l’escola!). Els rocs són del despreniment d’una cornisa; me la miro, alguna cosa haurem de fer! Després sento curiositat per saber d’on ha vingut la llavor, m’abrigo i surto al carrer per buscar acàcies a prop de casa. Les primeres acàcies que trobo són a la plaça de la Vidriera, a una distància de 295,86 m en línia recta de casa segons el google maps. Està clar que el sistema de llavor patentat per les senyores acàcies és eficaç.

ITALIANES

Caminen davant meu. Soc mascle i no vull evitar mirar-me-les. Parlen entre elles amb la cantarella seductora de l’idioma italià. Se les veu felices, m'agrada. No sé que diuen però m'atrauen. Captivat, prenc l’impuls de fotografiar els seus talons impertinents.

EL PESSEBRE VIVENT D’ARDÈVOL

Aquest any ha arrossegat a tota la família a veure el Pessebre Vivent d’Ardèvol (si no hi heu anat mai: feu-ho!). Fa molt de fred i la més petita de la casa està aborrida d'esperar. Com que està contenta i emocionada necessita explicar a la seva neboda de set anys que el pessebre d’Ardèvol és molt especial. Li explica que és l’únic pessebre on el caganer ensenya el cul de debò! I la nena, sense pensar-s’ho dues vegades, respon que al pessebre que té ella a casa, el caganer, també ensenya el cul.

DIA DE REIS

S’aixeca tard. Ella ha estat sempre una au nocturna. Pel matí l’envolta una boira mental que li fa tenir els seus ulls marrons una mica més petits. M’assec al seu costat. Obra, en silenci, el pot de les galetes i n’escull tres de bones; les posa damunt de la taula, just al seu davant. S’aixeca i encén la cafetera. Sempre es fa un cafè llarg i un de curt a la mateixa tassa. La miro. Me l’estimo. Adormida em mira i em diu: és que avui han de venir els Reis!

RAÏM DE CAP D’ANY

No sé d’on ve aquesta estúpida costum de menjar 12 grans de raïm per donar l’entrada a l’any nou. No ho sé, ni ho vull saber. No penso perdre el temps buscant-ho al senyoret google que tot ho sap. No entenc aquesta afició per menjar un raïm car, insípid, pellut, aigualit,... en definitiva: vomitiu! Hi ha qui amb tanta afició arriba a ennuegar-se!... altres prèviament fan tot un ritual pelant gra a gra i traient tots els pinyolets. Jo, desafiant la bona ventura, ja fa uns quants anys que em nego a menjar raïm per cap d’any, i les coses no m’han anat ni millor ni pitjor, per tant, el meu desig pel 2020 és que s’aboleixi aquesta estúpida tonteria quan fem, en el pròxim traspàs cap al 2021.