LA TELE S'HA ESPATLLAT

Truco a casa els pares. Despenja el pare. Li pregunto què han fet. Res, mirar un partit de futbol sala per la tele; et passo la mare. Hola mare! Com esteu?. Bé. Què heu fet? Mirar la tele, hem vist un partit de futbol, un de basquet, les motos i uns que feien com si juguessin a petanca però no era petanca. I em diu tota seriosa: crec que hauràs de venir a mirar què li passa a la tele, crec que s'ha espatllat, només fa deports. Tu ho entens això fill? No, mare, no ho entenc! Doncs jo fill si que ho entenc!

RES NO ÉS CASUAL

Res no és casual. Divendres dia 9 de març de 2018 em regalen un  diari que abans solia llegir i ara em costa molt, però molt fer-ho. Divendres ni me'l miro. Dissabte a la tarda l'A. i jo estem lliures: decidim anar caminant des de Sants cap al centre de Barcelona, comprem dues camises per mi i mengem unes patates braves amb una cervesa. Després decidim tornar caminant. Ens va bé per posar-nos al dia. M'encanta veure-la contenta xerrant. Ara es posa a ploure, estem just davant d'un bar que fa cantonada, Gran via amb Muntaner; ella em diu que quan va a fer xerrades, no recordo a on, acostuma a entrar en aquest bar per fer un cafè i repassar el què ha de dir. El bar és absolutament "de mode". Em diu que li agrada perquè té un aire diferent, perquè hi està tranquil·la, no hi sol haver-hi gaire gent i també perquè dins hi llueix un immens llaç groc. Agafem el metro a Urgell fins a Hostafranchs. A casa ens canviem i deixem la roba mullada al bidet (per alguna cosa ha de servir, no?). Diumenge matí vaig de cos. prenc el diari del divendres i obro casualment la pàgina on hi rau un article d'en Sergi Pàmies titulat "L'honor d'una llengua". Comença dient: "Res no és casual. Dimecres. Josep Maria Espinàs fa 91 anys i a Quim Monzó li concedeixen l Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Al cafè Doré (Gran Via-Muntaner), la televisió està connectada al canal 24 Horas de TVE. Pocs clients, només un home tatuat i la seva filla. Tots dos miren la pantalla d'un mòbil i el pare la intenta convènçer perquè acabi de berenar. No insisteix gaire, com si no la veiés habitualment i s'estimés més  fer-li pessigolles que no pas inculcar-li algun principi d'urbanitat. Es fan una selfie i se'n van entre rialles. L'interiorisme de local..." i aquí comença el tros bo!... la resta de l'article el podeu seguir llegint vosaltres ... (si teniu problemes de vista com jo: CTRL + girar rodeta de l'SCROLL)

LA PUTA IMMEDIATESSA

De la vida actual, plena de "twitter", plena d' instagram" ,plena de "mails" i de "whatsaspp" hi ha un fet que em desespera. Tot i que pràcticament ho tinc tot silenciat, al costat de cada icona, al llarg del dia, va apareixent un numeret que indica el nombre de novetats de cadascuna que he anat rebent. Sovint no en faig cap cas perquè altra feina tinc a fer..., però de tant en tant, m'agafa una passió desenfrenada i malaltissa que fa que el meu dit vagi recorrent cadascuna de les icones, obrint-les ràpidament per veure si hi ha quelcom important dins la vacuïtat que sol imperar. Un darrera l'altre es van obrint els diferents missatges i els llegeixo superficialment.  El problema rau  quan dins de tots ells n'hi ha algun que realment si mereix una resposta, perquè sol passar que, el moment de lectura superficial, no és precisament el moment oportú per donar la  resposta adequada que el interlocutor es mereix, i per tant no el contesto. És llavors quan, poc a poc, em va  entrant una angoixa dins meu aterridora, perquè conscient que el interlocutor  ja pot ser conscient de que jo ja hagi llegit el seu missatge, no té cap resposta meva. A vegades al cap d'uns quants dies trobo l'espai-temps per respondre, altres cops el silenci és l'única resposta que reben de mi. La culpa és de la puta immediatesa d'aquest món modern. Als afectats: mil disculpes!.... però seguiré anant lent.

PONSETIA

Acabo de dinar a l'oficina de carmanyola, i tot i que hi ha cafetera a la cuina de la feina, prefereixo sortir una estona a caminar i de tornada decideixo entrar al bar. Demano un tallat. Me' l porten. Me'l prenc des de la barra estant, de peu. A la segona xarrupada quan alço el cap m'apareix just davant del nas. Com pot ser? , que no la veuen?. Pobra, trista, marcida, descomposada, desfullada, raquítica, despullada, escarransida, flaca, desgraciada,... quan temps fa que la tenen aquí damunt agonitzant?. Urgeix crear l'Associació Internacional per la Dignitat de la Ponsetia. ********* Nota: (Ponsetia = planta de Nadal)

RODALIES

Convergeixen dues situacions: la primera és que al carrer de casa fan obres i ens han tancat l'accés a l'aparcament soterrat, i la segona és que l'actual director general de Protecció Civil, Joan Delort, anuncia restriccions generals de circulació  per culpa de les nevades que cauran sobre tota Catalunya. La meva decisió és irrenunciable: aniré amb tren a la feina. Fa anys que no agafo rodalies. Fa mal temps, plou fort i fa fred, camino sota el paraigües sota una pluja fina però persistent. A l'estació hi ha força circulació de gent atrafegada. Per anar a on vaig en tinc prou amb marcar un cop a la targeta T-10 que tinc a la cartera. Entro a dins del recinte exclusiu reservat als viatgers. Pregunto a un senyor que porta un peto taronja florescent i molt amablement m'indica les vies 9 i 10. M'assec a un banc de l'andana. Miro a la gent mentre ells miren el mòbil. Tren de dos pisos, no està brut però si envellit. M'assec. Una noia jove, prima i fina, s'asseu al meu costat. Porta catiusques negres de canya alta adornades amb unes vetes de cuir a l'estil de les botes de muntar a cavall, mitges negres, faldilla curta negra i damunt un anorac estil "michelin" d'aquests que ara estant tan de moda també negre. Deixa la motxilla i el porta carmanyoles on suposo deu portar el seu dinar al seient del davant. Endolla uns auriculars al seu mòbil i es posa a mirar una pel·lícula mentre, com qui no fa res, creua les cames posant una damunt de l'altre tibant la tela de la mitja. El "txucu-txucu" del tren. Miro per la finestra, el dia gris es barreja amb els camps enfarinats per la neu. Sembla un paisatge propi de l'Europa de l'est quan encara hi havia en peu el mur de Berlín. No puc evitar-ho: ho trobo tot trist, melancòlic, apagat... no ser si seré capaç de posar-me a treballar quan arribi a la feina.