CAN BRAVO

Ho porten els gens. La seva àvia anava a comprar a Can Bravo (per Caprabo) i li agradava el sucusuqui (per Susuki) que els veïns s’havien comprat. Ella quan condueix, ens avisa a tots que mirem per la finestra perquè un Mascherano (per Maserati) ens està a punt d’avançar, i quan el seu cosí li va dir que s’havia comprat un Subaru, ella li va respondre que sí, que sabia de molta gent que s’havia comprat unes Sebago a Nova York perquè sortien realment millor de preu. L’última re-nominació d’una marca fou quan ens parlava convençuda de que  la marca blanca d’aquella botiga d’esport es deia Walti (per Batti) i la seva filla li respongué, irònicament perquè ja la coneix,  amb un -Mira!  com el pare de la meva amiga!-.

MENTIDER COMPULSIU DE MODA

Saber que la tecnologia està al teu servei. Fer fotos precioses amb el mòbil, tan smart que ell sabrà  amagar en un lloc segur a casa dels servidors d'uns perfectes desconeguts. Al cap d’un temps obrir el whatsap, instagram, telegram,... i enviar-les als amics i coneguts, dient-els-hi que mira on sóc, sabent que ni és avui ni és el lloc. Saber esperar sense estar massa pendent dels desesperarts avisos de missatges entrants al mòvil. Al vespre, serenament, estirat al llit, llegir els missatges de resposta que he rebut. Descobrir que tots recullen banalitats que mostren l’enveja que em tenen i creure’m així tan important com capaç de canviar la meva pròpia història que tan em desagrada.

PEP GUARDIOLA

La sorpresa va ser gran: aquesta misèria de bloc sense a penes seguidors, de cop, en un sol dia, segons les estadístiques del propi Sr. Google, fou visitat per més de cent persones. Això va ser quan vaig penjar l’article del dia 23/09/2016. Primer vaig pensar que s’havien equivocat, que l’endemà, unes noves estadístiques desmentirien les primeres... però no!. No em va caldre pensar massa més per esbrinar que el mèrit no era meu sinó d’en Pep Guardiola. Per provar la meva teoria aquest article porta el seu nom. Em comprometo a dir-vos si el volum de visites a aquest bloc es torna a disparar. Amén!

SOMNI DEL 1 AL 2 D’OCTUBRE

No em trobava bé i he anat al metge usant els drets que et concedeix el fet de pagar una d’aquestes mutualitats d’assistència sanitària. Mentre el metge m’escolta truquen a la porta, el metge diu que passin, i entra un jove agressiu, rosset, amb camisa blava i pantalons de pinça, fornit, més aviat guapot. Em fita i m’interroga dient el meu cognom afegint al davant la paraula senyor. Li dic que si, que jo mateix. Em demana que el segueixi que hi ha un problema. El segueixo fins a un despatx. Truca a la porta, espera uns segons protocol·laris i entrem. Davant d’un senyor serio amb corbata li exposa el meu cas. El senyor..., i diu el meu cognom, fa anys que és soci, però el seu contracte el va fer també la Roser...sap qui és vostè la Roser? i lògicament els hi dic que no. La Roser ja no treballa amb nosaltres, sap?, la varem fer fora fa un mes... el seu contracte és il·legal, ha de saber que vostè ha estat pagant una quota inferior a la fixada i per tant, a hores d’ara, ens deu uns vint-i-sis mil euros... si us plau digui’ns  com vol pagar-ho?. Quedo garratibat. Em surt de l’ànima dir que no, que jo vaig signar un contracte, i que jo no he fet res malament, que el problema és seu. El de la corbata i el jovenet es miren i se’ls hi escapa un somriure. Que no llegeix la premsa?... hem guanyat tots els casos equivalents al seu, li agrairíem que no ens faci perdre el temps... i a partir d’aquí estic estona discutint, nerviós, sense trobar arguments per defensar-me i preocupat perquè jo no tinc aquests diners...fins que em faig conscient de que estic somiant. M’aixeco alliberat i bec un got d’aigua. Fa massa calor per ser octubre.