MÉS SOBRE ADOLESCENTS

Escolto per la ràdio (RAC1) a un qui anomenen el filòsof de guàrdia parlant de l’escèptic de David Hume. L’explicació que escolto li compro. Diu que l’enteniment humà es basa en dues eines: les idees i les sensacions. Si obro els ulls tinc les sensacions que són sempre molt més poderoses, per exemple notar el mal de queixal, i si tanco els ulls tinc la idea, sempre molt més dèbil, el record del mal de queixal. Quan les sensacions prevalen sobre les idees tenim un pragmàtic. Quan les idees prevalen per damunt de les sensacions tenim un fanàtic. Quan les sensacions no es perceben tenim un apàtic i posa com a exemple els adolescents, i en concret, justifica que tinguin l’habitació tan desendreçada: senzillament no perceben la sensació de cau de merda.

SOMNI DEL 17 AL 18 DE MAIG

Treballo en un hospital a urgències com a metge, concretament com a metge especialista en femtes. Truquen comunicant-me que hi ha una emergència. Li comunico al meu company que es canviï perquè hem de marxar corrents. L’uniforme d’emergències és un vestit tipus mono de mecànic de color marró fosc, un casc i un sistema de propulsió que no deixa de ser un tub que porta en el seu interior un ventilador molt potent. Arribem a la casa en qüestió. Preguntem on és el wàter. La propietària ens ho ensenya. Seguidament ens introduïm dins el wàter cap a dins les canonades de desaigua dels fecals. Superar el sifó és sempre delicat perquè requereix flexibilitat i no sempre han tirat la cadena després de fer pipí. Un cop dins les canonades, la nostra feina consisteix en anar agafant les mostres incrustades a les parets per després poder esbrinar al laboratori quin és el focus de la infecció. La feina és claustrofòbica: el tub és molt estret, sovint els veïns segueixen cagant i la merda et cau per tots costats, fot molt mala olor... de cop em quedo encallat, el propulsor se m’ha espatllat, intento comunicar-me amb el meu company però el veig allunyar-se canonada avall... la pudor és insuportable...no puc respirar... em desperto, són les quatre de la matinada. M’aixeco a veure un got d’aigua, crec que comença a fer massa calor per dormir encara amb manta i cobrellit.

MOBILITAT LABORAL

Mentre espero per entrar en una reunió llegeixo el diari econòmic “Expansión”. L’article diu el que ara traduiré literalment: “Els professionals espanyols són cada cop més valorats en el mercat laboral mundial, motiu pel qual la seva demanda va incrementant  any darrera any (...). Segons Spring Professional entre les posicions més demanades estan aquell llocs de treball que impliquen mobilitat laboral,...” i aquí és on recordo que no fa massa em van ensenyar un currículum on hi deia: "mobilitat absoluta, disposo de la targeta T-Jove 6 zones".  No sé si la mobilitat és exacatament això!.

SOMNI DEL 30 D’ABRIL AL 1 DE MAIG

Jules Guillaud entra al poble muntat dins d’una moto d’època i tothom surt a rebre’l pels carrers, talment com si fos un gran esdeveniment. Ell condueix a poc a poc entre la multitud, saludant i rient. No para de riure i amb el seu somriure fa feliç a la gent. Tots tenen ganes d’assistir a la Gran Performance que Jules Guillaud farà aquesta tarda a la plaça de la vila. Aquesta mateixa tarda hi ha convocada una conferència sobre “Física i comunicació”. Dubto on anar i al final opto per la ciència. A la sala som dos esperant. Tothom és a la plaça. Quan el rellotge de paret marca l’hora en punt, Jules Guillaud, l’artista transgressor, entra per la porta de la sala i comença a parlar d’art anticonceptual, de la importància de no fer cas de les normes, de les pells de plàtan,... a fora la gent nerviosa busca el seu ídol..., de cop algú obra la porta de la sala, i Jules està just a temps d’amargar-se sota la taula per no ser vist. Quan qui ha entrat es gira per marxar, Jules surt de l’amagatall cridant: sóc aquí!!!!. Seguidament ja sóc seguint a Jules pels carrers del poble. Es para a qualsevol lloc i ens diu: veieu això és art, ho veieu?. Cada cop el segueix més gent. Al cap de dues hores inútils de passejar pel poble que ja coneixem, veient art on no n’hi ha, Jules fa cap al bar, i tots el seguim. Ara Jules es treu la roba que portava al damunt i descobreix que, per sota, anava vestit de barrufet. Passeja per entre les taules del bar com una vedette repetint sense escoltar una vegada i un altra que ara és el torn de precs i preguntes. La gent li pregunta coses sobre el perquè de la  seva vida extravagant, però ell no escolta i segueix repetint: “és el torn de precs i preguntes, és el torn de precs i preguntes,...” i no puc evitar pensar com m’agradaria ser Gargamel.... Em desperto: són 2/4 de 7 del matí. D’aquí mitja hora m’he d’aixecar per acompanyar el meu fill que juga un partit de handbol.