Estic al despatx, dret mirant per la
finestra. Quan penso, que és quasi mai, tinc el costum d’aixecar-me de la cadira. De sobte
apareix una noia pel carrer. Vesteix correcte. Una pantalons negres i una
jaqueta d’un groc viu però em sorprèn veure-la muntada dalt d’un patinet. Ara
va poc a poc, va mirant el seu mòbil, segur que té una entrevista de feina,
ha posat la direcció al "gepeese" i ara no ho troba. Fa intenció d’entrar a la
nostra nau, em dic que no, que s’equivoca. Quan creua la porta dels camions
es para i es fa endarrere sense deixar de mirar la pantalla. Rectifica. Creua
el carrer, primer marxa cap a la dreta i al cap de poc torna cap a l’esquerra
fins desaparèixer. Ja no la tornaré a veure. Els temps estan canviant. Jo mai
hagués anat vestit de groc llampant amb patinet a buscar feina i sense abans haver-me assegurat tres cops
de com arribar al lloc.
|
Dia plujós tancat amb el meu portàtil al vàter de casa. Pantalons abaixats, xandall descremallat i samarreta imperi de color blanc. Les cuixes calentes de l'estona que porto ... assegut a la tassa. Perquè no tenir un compte truiter i un bloc sense seguidors. Innovaré!. Tinc el ferm propòsit de re-inventar la roda quadrada! ENYORANT REGINALD PERRIN!
divendres, 30 d’octubre del 2015
TEMPS MODERNS
divendres, 16 d’octubre del 2015
COM SÓC!
Surto de la primera reunió de l’any de
l’Institut del fill. Marxo amb ganes d’arribar a casa. Un "nano" m’atura just
davant de la porta de l’escola i em demana educadament un euro perquè em diu
que ha perdut la tarjeta del metro i no pot tornar a casa. No me’l crec i li
dic que no sense deixar de caminar. Unes passes més avall sento un amic del
nano muntat damunt una bicicleta com li diu amb mala baba: “eres un pringao,
no vas a poder volver a casa porque has perdido la tarjeta del metro, pringao!
que eres un pringao!”. Cada "pringao" és una proba més de que el "nano" em deia la
veritat. M’aturo. Refaig el camí. Vaig a buscar el "nano" i li pregunto que
necessita per agafar el metro, em diu que un euro, que en té prou amb un
euro, li donc l’euro i em dóna educadament les gràcies. Per què no me l’havia
cregut a la primera?
|
RACÓ DEL MONTSEC
Hi ha un rètol que prega “espai sense fum”. La mestressa, quatre
vells i jo. Un dels quatre diu que en portava dos i un altre pregunta a
l’aire qui tenia el sis d’espases. El primer s’aixeca de la cadira i marxa.
Els altres recullen emprenyats les cartes de damunt la taula tot despotricant del primer, la deixen
només vestida amb el tapís de vellut verd, tot seguit segueixen les passes
del primer però no per això paren de rondinar. Julie Lescaut és dins la tele encesa. M’assec al tamboret davant
de la barra i demano a la mestressa un cigaló de baileys..., ú seixanta me'n demana.
|
divendres, 9 d’octubre del 2015
BREU CRÒNICA DE VACANCES IV (i ÚLTIMA): HOMES ANGLESOS
divendres, 2 d’octubre del 2015
BREU CRÒNICA DE VACANCES III: ALIMENTACIÓ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)