A PEU

Intento agafar l’hàbit de sortir a caminar quasi cada dia una estona llarga. Ho faig ben d’hora ben d’hora. La ruta és sempre la mateixa i esdevé un ritual costumista. Cada dia hi ha, darrera els vidres del vestíbul mig il·luminat d’un portal, la mateixa senyora gran abrigada dins un abric fosc. Me la miro i ens mirem,...sempre em demano a qui esperarà? qui la vindrà a buscar? a on ha d’anar tant aviat?. Uns carrers més avall em creuo sempre amb tres gossos de cara llarga que arrosseguen una dona jove pèl-roja adormida... també de cara llarga. Pot ser si que serà veritat que els amos s’assemblen als seus gossos. Al costat de les vies del tren em creuo amb un home vestit amb pantalons i americana que dur una motxilla grisa a l’esquena i un turbant sikh de color blau. Em pregunto si veritablement  mai s’ha tallat els cabells com diu la seva religió. Quan ja comença a clarejar el dia em trobo sempre el mateix senyor, corpulent i calb, amb ulleres de pasta, assegut a la mateixa taula, gaudint d’un cafè amb llet mentre passa calent les pàgines d’El Periódico, se’l sent  arraulit dins la confortable escalfor d’un forn de pa cafeteria. Cada dia igual, com els antics jocs d’automatismes que giraven mentre tenien corda. Però avui ha estat diferent. Avui m’he deixat l’emepetres a casa, i llavors, com una gran novetat, he pogut escoltar els ocells donar la benvinguda al nou dia per cada parc o plaça amb un recull d’arbres una mica generós per on he passat. Demà me’ls tornaré a deixar, mentrestant... que ningú talli cap arbre per favor!

PER L’ULTIMA VOLTA

He sabut el nom de la italina... però me’l guardaré per mi. Era el meu torn per pagar quan el botiguer ha obert un somriure de galta a galta no precisament per mi. Articulant el nom d’ella li ha preguntat si només volia allò. Ella ha fet un si. El botiguer ha allargat la mà per agafar l’objecte que duia a les mans. Ella, més educada que el botiguer, em diu sinó em sap greu. Trontollo i em sento feixuc mentre deixo anar un tou monosíl·lab afirmatiu. Em dóna les gràcies i em regala un somriure. Passa i surt cap al carrer. Sóc més ràpid que el botiguer en recuperar-me de l’estat d’agitació, perquè quan me’l miro... ell encara contempla el balanceig de les seves arracades ja quasi imperceptibles en la distància. Pago i marxo cap a casa arrossegant el carretó carregat. Topar-me així, amb ella, d’aprop, directament, absolutament de carn i ossos, m’ha fet adonar de que mai ha estat italiana.

LA CENTRAL

Situada a peu de riu, orlat de xops encara pelats, hi ha La Central. Des de la finestra estant se’m destaca el verd d’un salze primerenc que plora. Resguardat darrera els vidres em sento feliç embolcallat dins els seus braços. Aquest lloc ha estat fet expressament per venir-hi a matar el temps. L’aire que l’envolta sembla que consideri que el millor que pot fer és garantir que el teu repòs no sigui destorbat. I així és. Més enllà de les vores del riu governen els inabastables alzinars solemnes. Silent contemplo l’espai aïllat dins d’una gran esponja de suro.

SOMNI DEL 19 AL 20 DE MARÇ

La meva dona em deixa fins al final de la carretera. Baixo del cotxe. Guaito el poble on he d’anar a l’altre cara de la vall. El sender que he de recórrer es veu perfectament traçat: estret i sinuós baixa fins al fons de la vall per tornar-se a enfilar costa amunt fins arribar a les primeres cases. Vespreja mentre camino i de tant en tant, quan els arbres em deixen, entrelluco les llums tènues de la vila. Porto un paper on hi ha escrit el número de la casa on m’esperen. Arribo i entro. M’atén ella. Vaig brut d’haver fet el camí pedregós. Em diu que em puc rentar les mans, m’indica on hi ha la pica i em dona una tovallola vella però neta. M’aixugo i penjo la tovallola al penjador on ja hi ha unes altres quatre o cinc tovalloles ronyoses una damunt de l’altra. Aparto les tovalloles a un costat, poso la meva ben posada, i després ordeno les altres per colors, de freds a calents. Vaig on és ella i li dic que si vol que jo faci la meva feina m’ha de garantir que em posarà un clau a la paret només per mi, per penjar-hi la meva tovallola, i la plena garantia de que ningú més l’utilitzarà. Em desperto son les 5h 15’. ******* (M’adormo i segueixo el somni): M’estic dret mirant-la. Vesteix una brusa blanca ajustada que li dibuixen el rodó dels seus pits i una faldilla llarga d’un blau verd gris que li escau. Morena de cabells llargs, una mica ondulats. Ara la reconec. La vaig conèixer fa anys quan vaig estar treballant a l’estranger. Feia de ginecòloga. Se m’acosta mirant-me als ulls. Em demana que li descordi els botons de la brusa ajustada. Penso que ho podria fer ella però que quina sort que m’ho demani a mi. Mentre li començo a descordar em pregunta què és el que més m’agrada d’estar allà. Primer penso que pot ser són les tovalloles però em dic que no,... que el que més m’agrada és ella... però no li ho puc dir perquè el despertador sona i em trenca el somni. Són els 6h 35’.