Diumenge de Pasqua tornàvem tard cap a casa després de passar uns
dies de vacances fora, pel camí ens vàrem parar a sopar a casa d’uns amics, a
St. Martí Sesgueioles i un cop sopats agafàrem la carretera. La baixada la
férem sols per la C-1412 fins entrar a l’autovia A2 on el trànsit va començar a incrementar ràpidament.
Llavors la meva germana va enviar-nos un whatsapp dient que ells havien fet més de 3 hores de cua a l’autovia
A2 entre El Bruc i Esparreguera. En aquells moments nosaltres estàvem just
entrant al túnel del Bruc. Genial!. Vam encendre la ràdio i Catalunya
informació ens confirmà l’existència de 14 km de retencions molt denses entre El Bruc i Esparreguera. La ràbia típica de
les cues de trànsit inesperades va començar a ressorgir. Els nens van
començar a queixar-se i els vam començar a cridar presos pels nervis a flor
de pell. El panorama pronosticava un final de vacances precisament no gaire
feliç. Els intents de posar seny de l’estil “tinguem paciència i tot anirà
millor” no servien de res. Quina merda! Emprenyat, vaig pensar que abans que
estar parat, era millor córrer, encara que féssim més volta. Unilateralment vaig
decidir sortir a la primera sortida que vaig trobar: cap a Manresa per Montserrat.
Automàticament la meva parella va fotre el crit al cel:.- aquesta és una
carretera plena de corbes, estarem més d’una hora per arribar a Manresa!. Pres
per aquell moment de dubte, enlloc de girar a l’esquerra per creuar per
damunt l’autovia hi anar cap a Manresa, vaig seguir endavant seguint una
petita filera de quatre o cinc cotxes que havien sortit com jo de l’autovia.
Davant anava un cotxe marca seat model alhambra de color blanc que semblava
saber on anava, i lluint cert grau elevat d’expertesa, en un moment donat,
sense dubtar, es va desviar per un camí de terra sortint de la carretera. Els
cotxes que portava al davant el van seguir, i nosaltres també. Allò va ser
una resurrecció. La ràbia va fugir, i ens va néixer un esperit aventurer,
tots estàvem emocionats seguint el cotxe blanc talment com si fos una
pel.lícula on, nosaltres els protagonistes, fugint de les malvades cues de
trànsit, seguíem el nostre àngel
blanc, qui esquivant tots els perills ens guiava per móns desconeguts. La
ruta va ser distreta: polígons industrials desolats, camins de terra foscos,
el carril de servei paral.lel a l’autovia, entrar de nou a l’autovia pel carril d’acceleració per sortir-ne pel
mateix carril ara de desacceleració sense haver-nos aturat, creuar el nucli
urbà d’Esparreguera i finalment
incorporar-nos de nou a l’autovia, ara però sense cues quilomètriques. Mai
havia esquivat tant genialment 14
km de retencions molt denses. El viatge només va durar
un quart d’hora més del que habitualment és sense cues. Si mai esteu entre El
Bruc i Esparreguera fent cua a la carretera, i un cotxe marca seat model
alhambra de color blanc surt com per anar a Manresa per Montserrat, no
dubteu, seguiu-lo!
|