SOMNI DEL 26 AL 27 DE NOVEMBRE DE 2012

Amb la meva dona ens hem apuntat a fer una excursió a Montserrat. En tenim moltes  ganes. Tot està molt ben organitzat i de fet assistim a una reunió preparatòria feta pels organitzadors de la trobada. Resulta que l’excursió realment és una ascensió als cims de Montserrat però feta per l'interior de l’estructura metàl.lica de grans torres elèctriques que ens permetran arribar fins a dalt. Ens ensenyen fotos dels entremats metàl.lics i ens diuen que ens hem de preparar molt bé físicament, perquè no serà fàcil. Seguidament em trobo fent un massatge a l’esquena de la meva dona mentre li miro el seu fantàstic cul. Em desperto pensant que era una magnífica preparació física per a una fantàstica excursió.

DESAFECCIÓ

Tinc mal humor. Tinc desafecció. Diumenge passat mirava el debat dels 7 caps de llista amb representació parlamentària a dia d’avui. L’escenografia era més pròpia d’un concurs de televisió que d’un debat entre els representants de Catalunya escollits democràticament pel poble. Vaig pensar que no anàvem bé. La política no hauria de ser només espectacle. Aquests hàbils especialistes en la propaganda i la publicitat no paraven de gargaritzar paraules buides, xerrameca banal que només podia ser absorbida per una massa gregària fidel i crèdula. Quan el discurs dels polítics es basa en conceptes confusos i inexactes genera falsos problemes irresolubles, perquè aquest pertanyen únicament al món de la ideologia. La ideologia, que tots tenim, és un escut fanàtic dins el nostre cervell, una escala de valors que ens entestem a glorificar davant de tots els altars de forma intocable. Quan cadascú s’encaparra a parlar sense escoltar només aconseguim xocar contra la mateixa paret repetidament. Però la situació de crisi actual és prou crítica com per adormir-nos sobre aquesta mediocritat. Modestament penso que caldria sotmetre la política al mateix rigor que la ciència. Abans de començar a debatre, caldria que posessin les dades objectives referides al tema, degudament auditades de forma imparcial, damunt la taula. Per exemple, si parlen sobre la independència de Catalunya, caldria tenir les dades econòmiques de les relacions entre España i Catalunya, les lleis internacionals i nacionals, no les interpretacions, sinó les lleis,...i seguidament argumentar sobre les mateixes i sobre la seva interpretació, però sempre partint d’una realitat consensuada. Penso que l’existència de dades vàlides frenaria la demagògia i el populisme fàcil que tots practiquen. El teorema de Pitàgores no cal sotmetre’l a votació, però si cal decidir sobre què i com l’apliquem per resoldre el problema plantejat.

ENGUANY DOS!

Avui han dit que és dia de vaga general. Enguany ja en van dos. Un país que és capaç de donar al PP la majoria absoluta per  governar el país,... ara vol fer vaga?... no ser en què pensaven el dia de les eleccions?. Treballo en un Polígon Industrial. De la vintena de naus que hi ha al nostre carrer, només set estan en actiu, les altres empreses han tancat. Les set empreses vives han obert. Hi ha tranquil·litat. Massa tranquil·litat. Parlo amb un veí que és calderer. Treballa pare i fill, més tres persones. Em diu que els tres treballadors no li han vingut. Em diu que avui, pare i fill, hauran de treballar fins tard perquè demà al matí li venen a buscar unes peces de ferro que han d’anar a l’AVE de Girona, i la seva obligació és entregar les peces. A l’escola dels meus fills, el Director ha decidit obrir l’escola amb normalitat. Alguns pares han protestat pel fet que l’escola obri. En una circular explica que els treballadors de l’escola, lliurament han decidit treballar tots menys dos. Per tant el funcionament de l’escola serà pràcticament normal. La circular explica que no fer vaga, no vol dir estar d’acord amb les retallades, amb els desnonaments, amb la impunitat dels polítics i dels alts càrrecs,... explica que la seva obligació com a escola és educar i formar els alumnes en el treball i en l’esforç, i en el dret a decidir lliurament amb criteri propi. M’ emprenya que els piquets informatius no hagin vingut al meu Polígon a informar-me, senzillament, perquè no som Mercabarna ni El Corte Inglés,  i per tant, la televisió mai hi vindrà a donar publicitat del seu èxit informatiu. Trobo que les vagues generals estan al mateix nivell que les retallades. Trobo que els sindicats estan al mateix nivell que els polítics. Si la crisi que estem vivint és una crisi sistèmica on cal canviar de model, pot ser cal començar per no subvencionar els sindicats i  fer que els polítics responguin personalment per la seva gestió. Pot ser caldrà posar de President del país, al director de l’escola dels meus fills, i al calderer, com a President del Sindicat. Al revés, també serveix.

A LA GUERRA!

Algun amic, alguna vegada, m’havia dit que n’estava fart. Que no sabia com fer-ho per treure-se-les de sobre. Que ho havia provat tot!...però que tot seguia igual. Que havia aplicat tots els sistemes de lluita que li havien proposat els experts, convencionals i extraordinaris, però que cap havia estat eficaç. Que tirava la tovallola tot i el fàstic que li feien. Jo pensava que era trist i ridícul perdre una guerra contra una cosa tan petita. Al vespre, estirat al llit, llegia una novel·la policíaca intrigant, d’aquestes que la narració dels fets t’obliga a no parar de seguir llegint, a punt d’acabar-la. Estava absolutament abocat a la lectura quan em va distreure una petita picor a la cama esquerra. Em vaig rascar i vaig seguir llegint. No va passar gaire estona que vaig notar altre cop una picor, però aquest cop damunt la natja. Em vaig rascar i vaig seguir llegint, ja que en aquell moment, en Tore perseguia amb una moto de neu a la Rebecka per damunt d’un riu glaçat i era a punt d’encalçar-la... però de nou una intensa picor, aquest cop al clatell,  em tornà a despistar. Em vaig rascar i després em vaig mirar la mà,.....aaahhh! ... tenia la mà plena de formigues petites. Vaig aixecar-me d’un vot, vaig obrir el llum general de l’habitació, i vaig contemplar els llençols tenyits d’un polsim negre que es bellugava nerviosament. Les formigues sortien de dins d’un endoll de paret que hi ha damunt la tauleta de nit  fent una fila ordenada, s’enfilaven pel capçal del llit de fusta de pi i a través del coixí s’escampaven, ara ja caòticament formant un núvol, per damunt del llit. Quin fàstic!. Vaig treure’m el pijama i el vaig posar a la banyera, vaig anar a buscar insecticida i vaig ruixar rabiosament els centenars d’insectes mentre gaudia de la seva mort (no dic que estigui bé,...però aquesta fou la meva reacció!). Vaig posar els llençols al bidet, vaig dutxar-me i vaig tornar a fer-me el llit. No vaig poder seguir llegint,...tot em picava! La guerra ha estat declarada i la primera batalla l’he guanyada,  de moment, el fred les ha obligat a declarar una tregua unilateral, però seria trist i ridícul perdre la guerra aquesta primavera contra una cosa tan petita. La destral ha estat desenterrada!