SOMNI DEL 20 AL 21 DE MAIG DE 2012

El primer somni de la nit versava sobre la instal·lació d’una canonada per entremig d’unes muntanyes. Recordo que en un moment del somni he fet servir la paraula Pirineus. Recordo que degut a les dificultats de la feina calia atacar el treball per fases i també recordo que en un moment explico a algú fent servir el símil de l’ascensió a un gran pic, atacant la via des del camp base fent successius camps intermedis. Ha estat un somni eteri, poc concret, que recordo haver finalitzat quan el mal temps en ha obligat a deixar la muntanya. El següent somni ha  començat amb una trucada que rebia des de Madrid oferint-me una tortuga de terra. M’explicaven que la tortuga feia dos pams i que menjava molt, que volien donar-la a qui la pogués cuidar bé, i que era imprescindible que aquell qui se la quedés tingués un espai apropiat per a l’animal. Parlo amb la meva dona i li dic que jo sempre he volgut tenir una tortuga, la meva dona em contesta que aquesta és una tortuga molt gran i que a més a més farà caques per tot el terrat de casa. Jo li contesto que, dalt del terrat, si construïm un terrari, la tortuga tindrà un espai molt  apropiat per ella i que jo m’encarregaré de recollir les caques. La següent imatge que tinc és viatjent cap a Madrid, a buscar la tortuga. La direcció on he d’anar a recollir la tortuga correspon a uns pisos tipus Bellvitge. Penso que tenir una tortuga de dos pams en un pis petit com aquells ha de ser un problema, penso que al terrat de casa estarà molt millor,... sona el despertador, son les 6h 45’, comença la setmana laboral en dilluns.

¡ES-CÁN-DA-LO!

De la tauromàquia només m’agraden les cròniques periodístiques. Trobo que sempre estan escrites amb la millor brillantor de la literatura castellana. Dimecres dia 16 de maig llegia la crònica taurina del diari El País que porta el nom genèric de “La corrida de hoy” (agut!) y que portava per títol de l’article “¡Es-cán-da-lo!” escrita per un tal Antonio Lorca, a qui no tinc el gust de conéixer, des de “Madrid”. Em limitaré a transcriure les primeres línies de l’article, textualment, i només em permetré la llicència de canviar el nom del torero: El torero fugint dels periodistes “¡Qué triste espectáculo ver a un hombre sufrir en el ruedo...! ¡Qué imagen más desolada produce la incapacidad manifiesta! ¡Qué dolor para quien está ahí abajo que te rechinen los oídos con los gritos alborotados de “¡fuera, fuera!” de toda una plaza desolada y enfadada...! ¡Qué escándalo puede llegar a producir el pánico insuperable, cuando el miedo atenaza el cerebro y el cuerpo no responde! ¡Qué dolor, Mariano Rajoy, verte desmanejado, con la mirada perdida, las piernas flaqueadas y con la cabeza a revientacalderas, bloqueada, huyendo de la propia sombra de un vestido torero...! Y pensar que momentos antes, (entenguís quan va guanyar les últimes eleccions) no más terminar el paseíllo, los tendidos lo habían recibido con una cariñosa obación para espantar el mal recuerdo de aquella cornada en la garganta de hace dos años (entenguís quan el PP va perdre les darreres eleccions a favor d’en ZP). Peró salió el primer toro y Mariano cantó a las claras que su ánimo no podía soportar semejante encuentro. Capeo de mala manera, se inhibió escaradamente en el tercio de varas y, cuando tomó la muleta, la plaza entera  imaginaba ya el siguiente capítulo: pasó al toro por bajo, muy precavido; se detuvo, lo miró y decidió huir a tablas para tomar el estoque. No lo mató, sino que intentó acuchillarlo, y la bronca fue de campeonato.” Literatura brillant d’una crònica política, per una setmana, on han saltat totes les alarmes a l’España governada per aquells qui tenien totes les solucions del món a la crisi, per una setmana que sempre recordarem  per  l’“¡Es-cán-da-lo!” de Bankia. Quins   "cullongs"    que  tenen !

PELAR LA CEBA EM FA PLORAR

Una empresa és una ceba feta de capes de  relació entre les persones que hi treballen. La situació actual de crisi ha fet que moltes empreses hagin reduït els seus ingressos per ventes de forma cada cop més significativa. Les solucions a l’abast no son gaires: augmentar les vendes i reduir els costos. Intentar diversificar i diferenciar  la teva producció per intentar augmentar els clients és admirable, però els objectius son a llarg plaç, i per tant, un cop abocats a la crisi, el seu tempo no ens soluciona els problemes de l’avui. Reduir els costos depèn de la capacitat de negociació de cada empresa amb els seus proveïdors i de la millora dels processos productius, però tard o d’hora, acabarà afectant en el personal, perquè el cost del personal és per a qualsevol empresa un dels capítol més pesats, en termes percentuals, en relació al seu cost total. La manera clàssica d’escometre aquestes reduccions és acomiadant aquelles persones per les que ja no hi ha prou volum de treball. Una altra més solidària en tot l’equip de treball és aplicar una reducció de la jornada de treball amb la conseqüent reducció proporcional del sou. Totes dues generen problemes personals a la feina. Cadascú té la seva visió de les relacions en el treball i les seves necessitats personals i per tant defensa l’opció que més li convé monetària o sentimentalment. L’allargament de la crisi fa que vagin caient una darrera l’altre les capes més externes de la ceba fins arribar al seu cor. Això mina les relacions dins l’empresa i repercuteix, com no pot ser d’altre forma, en el seu funcionament. No em sento impotent ni culpable, no em sento content ni em vull justificar, només constato que  pelar la ceba em fa plorar.

SOMNI DE LA NIT DEL 3 AL 4 DE MAIG DE 2012

Aquesta nit he somiat que em convidava a casa seva el propietari d’una empresa de jardineria que conec (no en diré el nom, però en el somni ell hi és perfectament identificat). Viu en una casa (no identifico el poble) que dona a carrer tan pel davant com pel darrera. Aparentment la façana de la casa de color gris, sembla construïda als anys 30. Res especial. Em veig al carrer trucant el timbre i ell m’obre la porta. Em saluda amigablement amb la superioritat que el caracteritza respecte als altres mortals.  Només obrir la porta el impacte és gran. Veig una gran sala on dominen els colors clars, hi ha un gran sofà en forma de U, al terra hi ha  una estora fosca,... em fa passar i em pregunta si vull veure primer la casa,... li dic que sí,...llavors fa acte de presència la seva dona. La seva dona és rossa tenyida i més alta que jo perquè porta unes sabates amb  talons d’agulla que fan tremolar. És la típica amiga de les amigues del gimnàs. Me la presenta. Molt coqueta. Quan es gira d’esquena per marxar la repasso de dalt a baix amb ulls de mascle. Després, ell, m’ensenya la cuina. És impressionant. Immensa i immaculada. Amb els elements ubicats al mig de la sala. Després pugem al segon pis. En una sala hi té aparcats dos avionetes, posades de forma  capiculada perquè hi puguin cabre, les ales estan plegades. Penso que es ben capritxós tenir dues avionetes aparcades a casa,...però ja m’encaixa amb el personatge. La sala del costat conté un gran cotxe esportiu,...però qui me l’ensenya no és el propietari sino un empleat seu, qui veient la meva cara de meravellat em diu que si vull, puc entrar-hi. Entro. La tapisseria és de cuir marró clar. El volant està a la dreta, com els cotxes britànics. Tot és luxe. El morro és molt llarg. Li pregunto, ignorant de mi, sí és un "mercedes" i em diu que no, que és més que un "mercedes". Quan baixo del cotxe, l’empleat em diu que els negocis del propietari no van bé, i que tot això s’està acabant. Me’l miro incrèdul. Pujo al terrat de la casa on hi trobo el propietari i la seva dona. Estan mirant un test on hi ha un enciam i un cactus. El test està posat damunt del mur que fa separació amb el terrat veí. A la terrassa veïna hi ha el meu cosí Pere, amb qui estan parlant, i qui resulta ser el seu jardiner (en Pere a la vida diürna és pastisser). La dona coqueta li critica que l’enciam està arrencat de la terra i que això no pot ser. La dona l’amenaça amb un somriure a la cara i li diu  que sí no cuida bé les plantes hauran de canviar de jardiner. El meu cosí fa un forat amb les mans, posa l’enciam dret, i els hi diu que ja està arreglat. Ara em trobo baixant unes escales cap al carrer del darrera. M’acompanya altre cop l’empleat. Els propietaris no hi son. Arribem al final i resulta ser un restaurant obert al públic. Un restaurant rústic amb les estovalles a quadres blaves i blanques on fan carn a la brasa. Hi ha molta gent. Hi ha molt soroll. L’empleat em torna a dir que els negocis dels amos van malament,.... sento que hi ha algú que parla, és la meva filla que em diu que li fa mal el braç. Em desperta. M’aixeco. Li vull posar colònia, però només trobo aigua oxigenada a l’armari del lavabo. Li poso aigua oxigenada al braç i l’acompanyo al seu llit. Li faig companyia perquè s’adormi tranquil·la mentre transcric el somni. Son les 5 hores i 7 minuts.