"Vamos a la playa cuando calienta el sol"    ...summer time arrives in Alviolona !

LA CRISI FA CAURE LES RELIGIONS II

Fa un mes vaig fer en aquest blog una reflexió personal sobre espiritualitat i religió, (veure dia 1 de maig de 2011) on volia expressar sobretot la meva visió de la necessitat de recuperar l’espiritualitat individual de la persona com a via humana de comportament social. Fa poc, casualment, un amic em comentava  que havia escoltat per la ràdio una entrevista interessant a un monjo de Montserrat, de nom Lluís Duch. L’amic em citava una frase del monjo que el va impactar: “El problema actual és que d’una forma general s’ha fracturat la confiança, i totes les institucions humanes es basen en la confiança”. Vaig pensar que el monjo tenia raó: si no hi ha confiança no hi ha humanitat. Arrel d’això vaig buscar i després escoltar el podcast corresponent. L’entrevista és interessant. Us la recomano: http://www.ivoox.com/lluis-duch-antropoleg-i-monjo-montserrat-audios-mp3_rf_645716_1.html Però el què jo en vull recuperar ara, és la relació de les paraules d’en Lluís Duch amb el meu article anterior on planteja la crisi, en concret ,de la religió catòlica.  La seva resposta a aquest fet fou: “El futur del catolicisme està fotut , però no el del cristianisme. Sóc optimista sobre el futur d’un cristià profètic i relativament marginal, no sacerdotal com ho és ara.” I després afegia que     l’ acceleració actual del tempo vital,  ha fet qüestionar tot el model social anterior existent, que ha fet que les antigues paraules no siguin avui en dia enteses, que no siguin significatives, que no tinguin, en definitiva, sentit; perquè el catolicisme no ha gosat qüestionar-se la seva actualització i segueix treballant amb una metodologia obsoleta,.. produint tal desconnexió amb l’home actual, perquè lluny de fer apologia del fet humà ha aconseguit que Déu ja no ens sigui una premissa, un valor, i que en la sobreabundància de valors on vivim hagi generat la dificultat individual d’escollir, de saber escollir bé. Molta informació no comunica, ja ho deien els clàssics: ne quid minis (res en excés). I finalment s’atrevia a defensar una cita d’Ernst Bloch: “el millor de la religió és que produeix heretges” i profetitzava dient un simple “little is beatiful” per animar-nos a acollir un fet: que la salvació és íntima. Amb tota humilitat, escoltar aquestes reflexions d’en lluís Duch, amb tota la seva autoritat, bastant pròximes al meu article m’ha omplert de satisfacció. Les persones som cos i ànima, som matèria i esperit, i cal cuidar-ne cada part i també el seu equilibri, La vida humana és l’estranya unió dels contradictoris i la salut s’assoleix amb l’equilibri de les dimensions oposades. (M'alegra saber d'esglésies com Sant Medir de Sants que no defuig del tema, i que convocà una trobada el 12 de maig amb el lema "Avancem i evolucionem per trobar-nos en el dia d'avui en què el discurs religiós i cristià tingui una actualització no solament en el llenguatge, sinò en els esquemes mentals i crec que això s'hauria de fer a les parròquies" http://parroquiasantmedir.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=244&Itemid=1 ).

EL MÓN GLOBAL

Sigui dit d’entrada que quan em deien que vivim en un món global…, jo no copsava la veritable dimensió d’aquest fet. (sempre he treballat en l'àmbit local!). L’ altra dia conversava amb un proveïdor de dimensió internacional. Va ser llavors quan ho vaig entendre. M’explicava que les diferents ubicacions internacionals d’aquesta empresa que fins ara funcionaven autònomament,  havien obert  un “pool” de  càlcul i d’investigació a la Índia. El cost any d’aquest centre a l’Índia per empresa local i any era de l’ordre de 12.000 €. Només de 12.000 €. Amb aquests diners havien contractat varis enginyers dotats de programes punters en tot allò relacionat amb el càlcul d’estructures. Ara qualsevol càlcul, arreu del món, que necessiti fer aquesta empresa, el fan a l’Índia. Han aconseguit reduir costos, tenir experts especialitzats al seu servei i tecnologia punta. Però sobretot han aconseguit servei al client i qualitat de vida. Sí, servei al client i qualitat de vida, perquè quan el seu client ubicat a Viladecans els hi demana una solució tècnica a les 7 de la tarda, just quan és l’hora de plegar, ells recullen les dades i les envien a la Índia, just quan és l’hora d’arrencar a  treballar,… i l’endemà a les 8 del matí, quan obren l’ordinador es troben el tema resolt com per art de màgia. Només m’explicava un inconvenient: que sí no es recordava de tancar la blackberry a les 4 de la matinada l’avís de correu entrant el despertava. Així he copsat que vol dir per les empreses un món global. Per altra banda em comentava que aquest “pool” de l’Índia havia generat una motivació brutal entres les diferents empreses locals, perquè havia revolucionat la manera de millorar. La millora ja no era local (que a més a més quan la millora era local, sovint, era, únicament, per cobrir l’expedient a nivell de l’empresa mare), ara cada tres mesos han de presentar propostes de línies de millora o d’investigació en una trobada que es fa a la central,…aquestes propostes es comenten i debaten, i algunes són aprovades i s’envien a la Índia per a ser desenvolupades. Que una proposta teva sigui acceptada i desenvolupada pel “pool” representa a nivell intern tenir avantatges fiscals,  i  sí la proposta es materialitza en una solució d’èxit o en un producte nou, et dona dret a cobrar de les altres empreses del grup unes tasses durant cert nombre d’anys,…per tant l’al.licient és molt interessant. No obstant em faig una pregunta:  fins quan pot durar això? No estarem repetint un model de prosperitat (com el que hem viscut amb el crèdit barat) que té data de caducitat?,…ara, qui podent-lo disfrutar en renunciaria? En aquest sentit, em van comentar d’un altre cas. El d’una empresa del sector dels derivats del metall que per reduir costos va decidir fa uns anys muntar una  fàbrica a la Xina. El primer any de producció d’aquesta fàbrica el 95% fou destinat a l’exportació.Després de  tres anys, el 100%  de la producció es destina al consum intern i, pròximament,  inauguren una segona fàbrica.

BUSCADA SOLITUD A SIMOSA

Dels vells núvols ventrelluts han caigut petacs i em falta saber quan hi sóc qui revesteix aquest cel de l’estuc que gravita les gotes sobre les fines fulles dels pins? Miro l’argelaga dislèxica sobre el prat i et trobo a faltar quan falto. Qui t’arrencarà aquest tel de lletania que entapissa  les hores, dels segles ocorreguts murs endins?             No ser plorar amb el pas de cap llarg viarany i em solco sòl i a fons: qui inventa pèlacs de mel, de pluja d’escorces roges i rasposes per l’invisible tancat dels camins? Remugo de la por que el marge forceja i opto per la teràpia de xoc. Qui m’ordena el gèlid gel del desordre imprescindible d’engrunes dins el refotut rebot del bosc de pins? La finestra closa s’enfosqueix cap al tard  I acluco els ulls mentre em cloc. Qui m’estimarà  a pèl fent exercicis espirituals a les fosques quan mut mossego el pa d’àzim?

“SÁLVAME DE LUXE”

Sense preàmbuls, directament, “Sálvame Deluxe” és una autèntica merda. I encara diria més: una malintencionada perversió. És malintencionat perquè explota la debilitat dels instints humans de la curiositat i la morbositat. Qui pot dir que mai n’ha vist cap? Qui no s’ha quedat enganxat davant la vexació de la condició humana que es pràctica contínuament en aquest tipus de programes? I és normal, no ens podem avergonyir de ser instintivament curiosos. Però sí que ens hauríem d’avergonyir de no ser capaços, passat el primer instant, de no reflexionar sobre el que estem veient i renunciar-hi en bé de la pròpia dignitat. No obstant, caldria preguntar-nos també quina mala intenció amaguen els nostres governants al permetre la programació diària, sense pràcticament restricció horària , d’aquests continguts ? Segur que hi ha un interès de les cadenes per l’elevada audiència,  i els seus rèdits publicitaris, però n’estic segur que també hi ha la ferma voluntat de tenir la població distreta i atontada per part de la condició política. I és pervers, pervers perquè l’ésser humà es significa respecte les altres espècies animals pel llenguatge. I aquesta tipus de televisió perverteix el llenguatge. El llenguatge és la base de la nostra relació, de la capacitat humana del diàleg. “Sálvame  Deluxe” es dedica impecablement a carregar-se el nostre saber crític i a silenciar el verdader diàleg humà, i ens submergeix dins la malaltia de la bel.ligerància gratuïta. Sí l’home comença i acaba en la paraula, no és acceptable aquesta creixent  degradació de la comunicació humana, del saber crític i del respecte entre els iguals. No ho considero cap divertiment, ni tampoc cap espectacle. No ho accepto! En pocs anys aquests programes s’han reproduït exponencialment i s’autoalimenten sense control. De fet, sovint, penso que aquesta epidèmia també  està afectant de forma selectiva als nostres polítics quan perverteixen el seu servei al país (feina per la que han estat escollits!) pel seu propi interès o el particular del seu partit. Quan busquen la omnipresència, i accepten fins i tot ser entrevistats dins aquests formats televisius, barrejant-ho tot,  esdevenint estrelles de “La Noria” fins aconseguir esdevenir poders fàctics decisius, davant la tonteria de tots. Ens hi juguem el futur! Curem la paraula! Sapiguem trobar els valors que ens són necessaris per assolir una societat que es respecti, perquè davant la inevitable existència de sensibilitats diferents hi hagi la creació profitosa de l’armonia. Si no, m’atreveixo a pronosticar que aviat hi haurà el programa “Suïcidis Deluxe”, on podrem gaudir en directe, degudament comentat per “periodistes” experts, com, la “Esteban ”  de torn es llença a les rodes d’un Alta Velocidad Español de la línia Antequera – Granada ! (*) (*) (amb tots els respectes per Antequera i Granada)

FUTUR ?

La meva relació amb els diaris és  a batzegades , passo períodes de necessitat vital de lectura diària, de necessitat de percebre l’actualitat que em menteix, ... i poc a poc, em creix un desinterès descomunal fart de sentir-me enganyat. No obstant hi ha alguns valors permanents: quasi sempre m’agrada llegir La Contra de La Vanguardia (i ara més en català!!) Aquest cop l’entrevista era a un tal  Yogesh Sharda,  qui es dedica professionalment a fer de consultor sobre gestió dels recursos humans a les empreses  i també al desenvolupament personal. Em va agradar una de les respostes davant l’obligada pregunta sobre la crisi actual: “No tenim un problema econòmic,...ni tampoc mediambiental,....tenim un problema humà. Som la causa i la solució dels nostres problemes”. La resposta va fer-me forat. I no m’estranya ara que estic passant una de les meves èpoques allunyades de la premsa, i quan el que m’arriba són les animalades sociopolítiques a les qui qualsevol ciutadà no es pot amagar ni volent-ho! Per exemple no he pogut aïllar-me dels quatre partits de futbol que han jugat el F.C.Barcelona i el Real Madrid C.F (quasi cap i cua!). La repercussió d’aquests encontres ha estat brutal. Fins hi tot, un company de feina, a qui li va agafar la última d’aquestes batalles en  un poble a prop  d’Albacete, m’explicava que davant de la única pantalla gegant de televisió s’hi va aplegar la meitat de la població del lloc (la meitat masculina!) per veure el partit amb una passió desenfrenada,...tot oriünds del lloc , ells eren els únics de Barcelona! Es va sorprendre per l'interès radical pel partit que hi hagué! (Després en va descobrir la causa l’Iniesta és d’un poble del costat!) I és que abans, mentre i després , allargant-se més i més, picant pedra convençuts, els implicats, recollits i comentats per la premsa, no han parat de fer declaracions acusatòries interessades,...de practicar el insult  i el “púes tu mas!” d’un exemple espaterrant per a mig món!  Especialment aquest Mourinho, qui es preguntava Porqué? Porqué?. També m’ha arribat el “fervor” de la manifestació de l'1 de maig: digne record actual de   l’ entranyable "nodo". Uns sindicats comprats volen fer creure als treballadors que estan amb ells cridant  tòpiques consignes contra els emprenyats empresaris. Tot molt constructiu!  Quants aturats actuals, quan van veure que la seva empresa tenia problemes, van trucar a  la porta dels sindicats i van trobar “el espacio y el más allá!”.  Em va arribar per la ràdio la veu d’ una representant sindical que indignada i plena de força deia que com és que hi havia tan poca gent a la manifestació, i es preguntava: “a on són els aturats?a on són els aturats?” He pensat també amb el desinflament del govern del millors. Un cop més només ens podem sentir enganyats pels nostres polítics. Qui ha de liderar no pot  moure's per la por. Ara tampoc tenim fets, encara que em millorat amb la paraula! I he pensat amb el cinisme del tripartit, que és capaç de fer el gall després del què no ha fet durant els últims anys. Ara vénen les eleccions municipals i algú es preguntarà davant l’abstenció:” a on són els vots?,  a on son els vots?” I així he arribat al cap del carrer. Tots actuen igual: contra l’adversari tot sí val, ... i quan més grossa es pugui dir millor,...amb fonament o sense, tan se val,... perquè ningú té temps de  preocupar-se per contrastar la veracitat del què es diu, critiquem, tirem-los pedres, menystinguem ,...i que la premsa ens faci d’altaveu, que per això els subvencionem tant com podem. Pot ser caldria començara a mirar-se a dins d’un mateix, i pensar: què no estic fent bé, què fan els altres millor que jo, com en puc aprendre, com els puc copiar i després millorar, per superar-me, per superar-nos, què puc fer jo abans de criticar,…. Sí ...he confirmat que som la causa del problema,... el que no tinc tant clar,...és que en siguem la solució! P.D.: Pot ser serem la solució el dia que estiguem en risc d’extinció!

HIVERN AMB TU

Vènia té el sol per allitar-se si el vell núvol ventrellut tragina l’oratge colpidor d’una anhelada nit.   Perquè el plugim al repixar-se no veurà en mi cap ensurt, car hauré trobat un amor recer en el teu pit. Per l’hivern veda’t d’enretirar-se mentre el foll fred golut em doni llicència de trobador als llençols del teu llit.

LA CRISI FA CAURE LES RELIGIONS

Sí escric que les religions estan en crisi, segurament, no descobriré res a ningú. Però si explico el perquè crec que les religions tenent un mal futur pot ser algú descobrirà un enfoc interessant  sobre el tema! Les cultures humanes arcaiques ja consideraven l'existència de dos móns: aquest  món  i el món dels Déus (entès de forma ample considerant tota classe de divinitats, animals poderosos i esperits sota la definició de Déus). El camí que els  homes havien de fer per marxar d’aquest món cap al món dels Déus era  a través dels rituals aconseguint una vivència directe d'aquest segon regne habitualment ocult a l'home. A canvi s’esperava rebre informació rellevant  o la intervenció directe del Déus sobre aquest  món. Però el més crec  important ressaltar és que per fer aquest camí no era necessària cap persona designada per ser el contacte diví, tothom hi podia accedir, tot esdevenia en cada individu, en cos i ment, i com a molt es requeria  el mestratge d'alguna persona més iniciada. Per tant l'espiritualitat pertanyia (i pertany) a cada persona en singular. Cada individu a través del seu viatge interior establia una relació especial entre l'individu i l'univers. Era una relació lliure. Les religions com les hem conegut en la societat actual occidental (i parcialment a orient) neixen en el moment en que  es persegueix  (per bruixeria) el contacte individual amb el regne dels Déus i el monopolitzen unes poques persones “ungides per designi diví”. La relació amb els Déus (o Déu) s'institucionalitza, i la interpretació de l'altre món queda prefixada (no lliure), esdevenen doctrina de comportament en cada homilia, i els seus designis i manaments són d'obligat compliment, sense permetre cap grau de llibertat individual. La jerarquia religiosa ha creat la por dels homes als Déus. Ha desactivat, prohibit i perseguit les experiències espirituals dels seus feligresos perquè no podien permetre no tenir-los controlats. Quan l'individu es capaç de rebre  directament  els coneixements del món del Déus, el seu grau de confiança, independència, força i valor esdevé immens: no hi ha lloc al dubte  ni a la por! Però tenir les persones sota control  ha permès que la minoria ungida hagin tingut el camí lliure per fer-se en aquest món amb el poder, el diner, la informació, la política,...ha canvi de donar una solució espiritual mastegada a la resta de les persones. Però quin ha estat el problema? Que aquesta solució no ha estat capaç de satisfer les necessitats espirituals de cadascú de nosaltres i finalment (arriba la fase madura del cicle) ha explotat, ...cada cop són menys creïbles solucions prefabricades vàlides per  a tot, regles absurdes que entren en contradiccions permanents, dogmes i rituals buits, moralisme hipòcrita,...i cada individu busca una solució que l'alliberi de la seva manca de força universal: o fugint (consum, drogues, sectes,...) que obliguen a l'individu a perdre de nou la seva llibertat o buscant (ioga, ayurveda,...).conectar individualment amb el món dels Déus de forma conscient i plena. L'espiritualitat ens pertany, que ningú no ens la prengui !.