Cada matí, ben d'hora ben d'hora, des
de fa més de quinze anys, que, després de dutxar-me, vestir-me amb la roba
d'estar per casa i esmorzar una miqueta tranquil·lament assegut davant la
taula de la cuina de casa, obro la post de planxar, endollo la planxa, omplo d'aigua destil·lada el dipòsit i mentre espero que s'escalfi, escullo
els pantalons i la camisa que em posaré dels que hi ha rebregats penjats a dins l'armari. Primer planxo els
pantalons perquè són més fàcils i m'és com un entrenament; després toca la
camisa per ordre: el coll
a poc a poc procurant que no es
faci cap replec; la peça de l'espatlla de la que m'enamora
la seva forma de trapezi, primer el costat esquerre i després el dret; les
mànigues, difícils sobre tot la projecció de les arrugues del puny cap al
braç, aquí és quan vaig comprendre l'aportació del "prêt-à-porter",
veient que les dues mànigues tenien sempre el mateix patronatge i que
senzillament estaven cosides al revés una de l'altra; i finalment el cos,
arrenco pel costat dels botons rodejant-los amb por de descosir-los amb un
cop maldestre de la planxa per, lentament, anar avançant fent girar com un
rodet el cos de la camisa per damunt de la taula de planxar, amb compte de
que no l'arrugui, fins arribar al costat oposat on hi ha els traus. Acabada
la camisa la penjo i desconnecto la planxa. Llavors miro al calaix dels
mocadors de mocs si n'hi ha cap sense planxar i amb el calor residual del
ferro planxo la tela fina del cotó. La
rutina diària m'ha fet un expert del planxar.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada