PEPÍN

A vegades, no saps perquè, de cop, la memòria se t’obra com un llibre i recordes alguna persona de forma entranyable: anava cap a la piscina per ofegar una mica la ràbia i el cansament que aquests dies arrossego, quan, nítidament, va aparèixer en Pepín. En Pepín era un veí a qui el va matar l’alcohol. Jo era petit quan tot això, però sempre estava de broma i em queia bé. Les dificultats el van apagar... i si, pensava que,  quan vas tant cansat, capficat amb varis problemes que no fan cau i ratlla, quan les incerteses es multipliquen i les obligacions socials et segresten... després de sopar, asseure abatut, i omplir-te la copa sembla que sigui la millor companyia que podies esperar, i poc a poc, mentre la buides, assoleixes un estat on hi ets sense ser-hi,... i què fàcil seria llavors deixar-se portar, camí endins de les aigües fins ofegar-se. I sense cap dubte: seria un error!. Però l’error ja és acceptar viure com vivim.