Entro
en un bar. Tinc gana. El cambrer és un home alt, prim, malgirbat i sense
afaitar. El faig ex-presoner. És un tipus passat de llest. Demano una truita
de xoriç amb unes llesques de pa amb tomàquet. Es posa a fer la truita.
Llavors entra una senyora estil “marujona” i li fa una pregunta; ell mentre
segueix fent la truita treu de sota el taulell un ruixador de plàstic, i
comença a ruixar el taulell, és llavors que m’adono que el taulell és de
gespa. M’aixeco i li pregunto que és allò: “crececésped” em diu. Me’l crec.
Entren llavors tres senyores noves vestides amb bata d’estar per casa. Toquen
la gespa com si fos una tela de vellut. De cop una cau a terra, es recargola
de mal de panxa. Les altres dues miren al cambrer i li diuen que si us plau
la curi, ell respon que avui no pot, que no te temps. Jo penso menys mal que
millor que vagin al metge. Compro un litre de “crececésped” per 26€. Li dono
un bitllet de 50€ i ell de canvi em retorna un cartró blau retallat d’una
capsa de sabates. Primer l’agafo incrèdul sense adonar-me que m’està prenent
el pèl. Quan vull reaccionar, ell espitós, vestit amb una jaqueta per sortir
al carrer em deixa la truita damunt la taula i em diu que ha de marxar que té
una emergència. I sí, marxa deixant el bar sol. Quan començo a menjar la truita veig que no
estic sol, un operari, obra una escala de fusta de dos fulles just al costat
de la meva taula, pràcticament a tocar. Puja, treu una placa del fals sostre
i s’enfila cap a dalt. Sento com camina per damunt el meu cap. Fa soroll com
si estigués arrossegant baguls enormes. Tranquil·lament acabo de menjar-me la
truita de xoriç i les llesques de pa. Marxo del bar. La següent escena és al
cap d’uns dies. Sóc jo que torno a entrar al bar. Porto una pistola a la mà.
El mateix cambrer ex-presoner de l’altre dia em veu entrar mirant-me de fit a
fit. Quan sóc davant seu li dic pausadament que com que l’altre dia em va
donar malament el canvi, a partir d’avui, estarà obligat per sempre més a
servir-me tot el “crececésped” que jo necessiti sense cobrar-me ni un sol
duro. Es posa a riure sorollosament. Li tiro un tret al peu. Ja no riu. Ho ha
entès. Em dóna 2 litres
de “crececésped” i marxo. Em desperto són les 5. Ja despert recordo que no és
el primer cop que entro somniant en aquest bar on hi ha aquest cambrer.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada