COM SÓC!

Surto de la primera reunió de l’any de l’Institut del fill. Marxo amb ganes d’arribar a casa. Un "nano" m’atura just davant de la porta de l’escola i em demana educadament un euro perquè em diu que ha perdut la tarjeta del metro i no pot tornar a casa. No me’l crec i li dic que no sense deixar de caminar. Unes passes més avall sento un amic del nano muntat damunt una bicicleta com li diu amb mala baba: “eres un pringao, no vas a poder volver a casa porque has perdido la tarjeta del metro, pringao! que eres un pringao!”. Cada "pringao" és una proba més de que el "nano" em deia la veritat. M’aturo. Refaig el camí. Vaig a buscar el "nano" i li pregunto que necessita per agafar el metro, em diu que un euro, que en té prou amb un euro, li donc l’euro i em dóna educadament les gràcies. Per què no me l’havia cregut a la primera?