PIXIE,DIXIE I MR. JINKS

No hi era. Fa quinze dies la paret no estava perforada. No ha de ser senzill construir tal obra d’enginyeria en tant poc temps sense l’ús d’una moderna tuneladora, cal ser del gènere intel·ligent. Pensava que això només passava en els dibuixos animats però és evident que no, que és ben real. Col·loco una cadira uns dos metres enretirada del forat. M’assec a contemplar pacientment convençut del poder que m’atorga  la meva superioritat mental. No passa massa temps que treu el cap un ratolí de pell grisa que dur tres pels negres al cap i un llacet arrodonit de color blau al coll. Es posa dret i amb les mans li diu a un segon ratolí que ja pot sortir que ja no hi ha perill. Llavors, desconfiat, surt del forat un altre ratolí, també gris, que llueix un formós serrell al cap i que vesteix una armilla vermella. Me’ls miro i penso “Malditos roedores!”. Amb rapidesa felina la meva ment desenvolupa un fantàstic pla per a eliminar-los fulminantment: els perseguiré amb una escombra mullada fins aixafar-los. La resta de la història ja la sabeu... ens la van explicar per la televisió quan érem petits.