divendres, 17 d’abril de 2015

PER L’ULTIMA VOLTA



He sabut el nom de la italina... però me’l guardaré per mi. Era el meu torn per pagar quan el botiguer ha obert un somriure de galta a galta no precisament per mi. Articulant el nom d’ella li ha preguntat si només volia allò. Ella ha fet un si. El botiguer ha allargat la mà per agafar l’objecte que duia a les mans. Ella, més educada que el botiguer, em diu sinó em sap greu. Trontollo i em sento feixuc mentre deixo anar un tou monosíl·lab afirmatiu. Em dóna les gràcies i em regala un somriure. Passa i surt cap al carrer. Sóc més ràpid que el botiguer en recuperar-me de l’estat d’agitació, perquè quan me’l miro... ell encara contempla el balanceig de les seves arracades ja quasi imperceptibles en la distància. Pago i marxo cap a casa arrossegant el carretó carregat. Topar-me així, amb ella, d’aprop, directament, absolutament de carn i ossos, m’ha fet adonar de que mai ha estat italiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada