divendres, 24 d’abril de 2015

A PEU


Intento agafar l’hàbit de sortir a caminar quasi cada dia una estona llarga. Ho faig ben d’hora ben d’hora. La ruta és sempre la mateixa i esdevé un ritual costumista. Cada dia hi ha, darrera els vidres del vestíbul mig il·luminat d’un portal, la mateixa senyora gran abrigada dins un abric fosc. Me la miro i ens mirem,...sempre em demano a qui esperarà? qui la vindrà a buscar? a on ha d’anar tant aviat?. Uns carrers més avall em creuo sempre amb tres gossos de cara llarga que arrosseguen una dona jove pèl-roja adormida... també de cara llarga. Pot ser si que serà veritat que els amos s’assemblen als seus gossos. Al costat de les vies del tren em creuo amb un home vestit amb pantalons i americana que dur una motxilla grisa a l’esquena i un turbant sikh de color blau. Em pregunto si veritablement  mai s’ha tallat els cabells com diu la seva religió. Quan ja comença a clarejar el dia em trobo sempre el mateix senyor, corpulent i calb, amb ulleres de pasta, assegut a la mateixa taula, gaudint d’un cafè amb llet mentre passa calent les pàgines d’El Periódico, se’l sent  arraulit dins la confortable escalfor d’un forn de pa cafeteria. Cada dia igual, com els antics jocs d’automatismes que giraven mentre tenien corda. Però avui ha estat diferent. Avui m’he deixat l’emepetres a casa, i llavors, com una gran novetat, he pogut escoltar els ocells donar la benvinguda al nou dia per cada parc o plaça amb un recull d’arbres una mica generós per on he passat. Demà me’ls tornaré a deixar, mentrestant... que ningú talli cap arbre per favor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada