divendres, 20 de març de 2015

FLOTADOR ENFONSAT



Tinc temps. M’esperen més de tres hores d’espera. La velocitat del temps d’espera és igual a la del sediments mil·lenaris. Decideixo posar-me a caminar. Parteixo de Matemala pel camí del llac. El llac està gelat. No sé perquè l’aigua estancada atrau els humans. Camino vorejant el camí que tot llac rodeja. Sóc sol. La natura em diu que la vida és una lluita perenne. Escolto una garsa i després veig dues gralles negres damunt el blanc de neu. Camino dins d’un ambient d’insana meticulositat, pendent del pas del meu passejar. Dersu Uzala trepitjava la neu sense fer-la cruixir. Quasi sóc a Les Angles quan em desperta el crit d’un ocell... un au rapinyaire, crec. Immensa solitud. Em pesa un pensament: la possibilitat especulada de que per una coincidència se’m creues, ara i aquí, amb el més bèstia dels assassins en sèrie, llavors segur que, dessagnat i després colgat de neu, ningú no em trobaria, i passats molts anys, esdevindria el testimoni fòssil d’un crim antic. Dono mitja volta i reprenc el camí de tornada pres d’un vertigen depressiu. Porto més de dues hores caminant quan entrelluco el meu cotxe vermell de sang pausadament aparcat al mateix lloc on l’havia deixat. Cansat, potser espantat, pateixo de la més ferma inoperància respiratòria, i quan paro, penso que la vida ràpida que vivim ens torna addictes a la por. Por a trobar el nostre flotador enfonsat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada